Pels camins dels matxos… Plus Ultra!

Doncs, sí.

Plus ultra, per que al ser el Xè aniversari de la travessa, ens van preparar un final sorpresa que consistia en dos colls addicionals cap al km 58 que van fer pupeta a les cames…

Tot va començar com sempre, és a dir, aviat , molt aviat.  Després del Madrid Barça de lliga i amb només 3 i mitja de son em recull en Javi per casa meva per pujar cap a Torelló. Durant el viatge, xerrant de mil històries menys del que toca, que com a bons patidors, no ens hem mirat ni perfil, ni kilometratge ni res… sabem que serà dura i això ja ens posa prou com per anar a provar-ho!

De fet, aquesta és la primera cursa de muntanya que vaig fer i em feia gràcies tornar-ho a provar 2 anys més tard i veure com anem evolucionant en aquest món de sadomasoquistes que els hi agrada patir i s’ho passen en gran patint de valent.

A les 6 i poc, amb molta son però amb moltíssima il.lusió ens plantem a Torrelló per recollir el pin i el perfil, al qual com sempre no hi fotem ni cas i el deixem a la primera paperera que trobem (coma mínim som cívics i ho deixem on toca!)

Mirant la meteo uns dies abans, ens dona un probabilitat molt alta de pluja, així que li comento al Javi de compartir motxilla i un porta bidons i intentar anar els dos sempre plegats per tal de compartir-ho tot… i així ho fem, bé així ho faig per que vaig carregar jo la motxilla tota la cursa i el molt bandarra només amb el bidonet i encara es queixava… (he promès que a la següent li donaré la bombona de butà per a que el molt gitano la carregui ell)

6.15 i l’speach.. 6.25 i saludo a la Laura, la meva cosina ‘nativa’ de la zona i que sincerament em fa il.lusió trobar-me en aquests ‘embolaos’. Ella farà el que li donin les cames i nosaltres com a exigents farem el camí més llarg.

Sortida i cap a munt! la cursa ja es trenca i veiem que els líders surten ja fent un sprint.. i nosaltres, com sempre. Des de la cua i miran-t’ho de lluny. .

Es forma un grupet de trotadors com nosaltres, que anem tirant per passar fàcilment el C1 i el C2 fins al a meva ja mítica torçada de turmell que em fa tirar-me al terra a renegar tot allò que em passa pel cap! Però com sempre ens aixequem i tornem a munt! que el dolor es psicològic… i una merda!

Passem el primer tall i pregunto com anem de temps. Anem genial. Hem passat el primer tall gairebé 3 hores abans que el tanquin.. anem sobrats. I de sobte, el primer repte. Pujada al Puigsacalm per segellar el paperet i tornar a baixar.

Ara venen els trams de baixada amb cordes.. baixada molt tècnica on fins i tot hi ha cordes per tal d’assegurar-se de no començar a rodolar fins avall i atropellar a tothom que tinguis per davant generant un accident massiu… així que anem avançant a porucs que no ho tenen del tot clar.

Arribem al control i buidem els càntirs. I tornem a tirar, ara toca un tram de caminet trotable fins al peu de Cabrera. On intentem guardar pota per atacar a la baixada i ens prenem l’ascenció ‘sin prisas pero sin calma’. No recordava l’eterna que es fa aquesta pujada, i ni molt menys lo dures que són les escales finals fins al cim.. que quan ja portes uns 45km es fan dures de debò. Pero apretem el cul i amunt!

Segellem adalt i comencem a atacar la baixada que es promet divertida… i… oi tant que ho va ser! Algú una mica cabrón es va dedicar a arrancar unes marques del camí que ens van fer desviar i predre’ns durant més de mitja hora.

Aquesta pèrdua temporal li provoca un ‘bajón’ moral al Javi i jo li intento encomanar la filosofia…’more km more fun!’ però sinceramet em costa creure-me-la a mi i tot.. però li dic que l’espero abaix amb l’entrepà de botifarra que ens preparen al control…

Caminem uns 10 minuts per assentar bé el menjar i tornem a trotar fins a un altre coll que se’m fa dur de collons. Tant que em marejo i m’he de seure… entre la calor la matxacada que portem els km acumulats la pujada se m’està fent eterna!!! Però com sempre, tot s’acaba i aconseguim arribar a dalt seure al control, mejar una mica de sucre i a seguir!

Teòricament, des d’aquest punt ja era trotar fins al final, però com que aquest any l’he batejat com a PLUS ULTRA al ser Xè aniversari ens preparem l’última sorpresa… 2 colls mes de 200m cada un per encara rebentar-te més! si ens agrada patir! i a sobre paguem per fer-ho…  que més volem??

Passem els dos colls i tiro del Javi per trotar sense parar… bé, trote cochinero molt gandul però sense deixar-ho en cap moment i ens plantem a l’arribada en 12h i 25m.

Així que tot cofois, ens anem a casa que es fa tard amb la nostra samarreta FINISHER!

Si som CACO‘s cony! aquí no ens rendim!

Cap a casa que es fa tard, que m’espera la meva estimada dona per muntar la taula del menjador i com que he trigat tant en arribar l’Èric ja estarà contant ovelletes! cagundena!

Quin fart de córrer per arribar a Santpedor!

NO!, evidentment no vem guanyar, però igual d’il.lusionats com si ho haguéssim fet, per que ens vem fer un bon fart de córrer!!!

I tant que ho vem fer, 55km de pistes que es deixen córrer d’allò més bé, com ja vem explicar l’any passat per les mateixes dates, però aquest cop, amb dos nous fitxatges un d’ells en Javi ja veterà de les bogeries de la muntanya (conegut per la seva gripada a la Cavalls i per la seva crònica de l’Ultra d’Andorra) i un altre que anava dient que no estava fort però que quasi ens fa rebentar a nosaltres tres…

Com sempre, trobada clau a casa. A les 4.50 em recollien quedat amb en Manel, l’Alfons (el gran fitxatge) i en Javi. Aquest últim després d’una bona nit de concerts i unes quantes birretes (per allò d’hidratar-se be abans de fer esport) i jo amb menys de 4 hores de son per haver seguit el partit del Barça per TV3, empalmant amb el Vestidor i tot el que tingués color blaugrana.

A les 6 a Santpedor, agafem l’autocar. 1 hora de trajecte fins a Berga, on el Javi i jo aprofitem per posar-nos al dia d’històries i d’altres com en Manel, aprofitant el temps de debó.

Caña de xocolata i tallat per agafar forces, pixadeta de rigor, recollim els acreditatius de pas, foto a la sortida i a les 7,10 cap a Santpedor que fem tard!

Res, mitja horeta de fred, però ja comencem a suar i a treure’ns térmiques uns i paravents uns altres, i seguir corrent cap al primer control, famós per l’entrepà de butifarra a Casserres. Endrapem en tres mossagades i endavant, que no hi ha temps per perdre.

Com sempre i seguint la nostra tradició, cridant escenes de pel·lícules èpiques que ens donen l’energia extra necessaria per tirar endavant!!

Automotivació necessaria + la invocació a SantIbu ens repercuteix en una estirada de pota que ens porta a passar el segon control sense problemes.

Després, llargues pistes de ‘falsos llanos’ que fan que correm de debò. Les bicicletes que també feien la travessa ho flipàven, fins i tot en el control de Sant Cugat, un va posar en dubte que realment haguéssim fet el mateix trajecte que ells i va haver-hi una noia que també anava corrent que una mica més i se’l menja!

Aquí córre que correràs, en Javi i jo tirem del valent. Hem agafat un bon ritme i no el deixem. Veiem que l’Alfons i en Manel porten també van bé però mica en mica els deixem enrera.

En el següent control, a en Javi i a mi ens assalta el dubte. Què fem? els esperem o tirem? ens mirem i se’ns dubte diem, no van sols, estan acompanyats, així que l’un per l’altre ens convencem i anem tirant.

Seguim corrent i els falsos llanos ens maten. Corres per que et penses que es pla, però relament no ho és. Són estones on a l’infinit veus el punt a on has d’arribar però que no s’acosta mai.

Anem fent la goma amb un nano amb unes cuixes que sembla que s’entreni fent ‘sentadilles’ amb camions a sobre. I quan l’agafem i el passem veig que te una cara de nen espectacular. Li pregunto l’edat i ho flipo encara més! te 14 anys el nen i li està fotent una canya que espanta! i a sobre va tot sol! Collons tu com pugen els nanos!

Arribem a l’últim control amb la feina feta. Unes mandarines, un parell de gots d’aigua i a seguir, que només ens queden uns 7km per arribar a Santpedor, i la gran majoria de baixada.

Ara toca un troç d’asfalt. Crec que l’organització podria trobar camins alternatius per no menjar-nos tant d’asfalt, que n’hi ha força trossos durant la travessa.

Mica en mica les forces van fallant, ja el córrer es transforma en trote cohinero gandul i d’aquí a trams caminant. De fet, quan en Javi estava fotut jo l’animava i també al revés.

Entrem en camí on convergim amb moltes bicicletes irrespectuoses que ens ataquen per tot arreu, que no demanen ni perdó ni res i que t’aixequen una de pols que gairebé et fan tossir mentre respires… Però bé, el km van passant i anem veient cartells de 3km Santpedor, 1,5km… 700m i si, al final entrem al poble il·lusionats on ens creuem desde les cases de les afores fins al centre de la vila.

Per no fallar a la meva tradició, a menys de 300m de l’arribada se’m fot l’isquio esquerra a les nalgues! deu meu quin mal! se m’ha pujat! però, entre les ganes ‘d’acabar de disfrutar’ i poder seure una estoneta, fan que encara que faci mal no baixem el ritme i ens plantem a la plaça de la vila on hi ha molta gent observant les cares derrotades de tots els que anem arribant. Ara bé, ni un sol apludiment! Vàrem ser nosaltres dos qui vam animar el cotarro!!

Al final, 6.49h per fer la travessa, que per nosaltres és un gran éxit. Al acabar, em ve el Javi i el molt bruto em diu “-El año que viene, ni mochila no óstias, nos preparamos bien y lo hacemos en sub’6h!’ A mi, que encara no m’arriba l’oxigen al cap li dic que tranquil, que ens ho plantejarem.

Foto meva esgotat amb la bossa de records i publicitat

Estirem una mica, ens relaxem i 20 minuts després nostre arriben els triomfadors. Manel i Alfons. Nano! Alfons estàs fet una màquina! la primera travessa i la fots en un sub’7h! Collons tu!

Durant la travessa els he intentat animar per anar el dissabte a fer la Marató Pirata de Montserrat que organitzen els koales, però no em seguiran.

Així que el dissabte a les 5.00h estaré sol al Bruc  per fer-la i marcar un altre éxit! i conèixer a uns quants pirats més com nosaltres!

Espartanos! ¿cuál es vuestro oficio?

Ole tu!! Ole tu!!

Tots de peu! tots de peu! Un aplaudiment!

Primer ultra acabat del Javi i es va doctorar en una bona cursa. Aquesta imatge resumeix tot el seu patiment de la Cavalls del Vent 2010.

Una pájara que li va durar 22 hores. Vomitant al coll dels Empedrats va conseguir ser Finisher. Penseu que la gent que estava per allà quan el va veure, es van espantar i tot de la mala cara que feia.

Com a resum, una frase eloqüent d’en Manel, després d’uns quants hibus, molt sucre al cos i just abans de creuar la línia d’arribada: ‘Em fa mal fins i tot el clítoris i estic segur de que no en tinc!‘

La épica va començar el divendres al vespre. En Manel primer va recollir al Javi i després va passar per casa a recollir-me. D’aquí a sopar un bon plat de pasta i pujar cap a la casa dels meus sogres que està a 20 minuts de Bagà.

Arribem i al sobre, que hem de dormir horetes que la seguent nit serà dura de collons. Ens despertem dora, esmorzem, ens disfrassem per la batalla de la muntanya, revisem material i cap a Bagà a buscar dorsal.

Arribem i ambientillu del bo. Força cares conegudes d’altres guerres, però tothom amb els nervis al cos….

3 minuts per la sortida, i comença a sonar la banda sonora de El último mohicano i tots amb la gallina de piel….

Sortida creuant Bagà i ja comencem a pujar cap el Rebost. Que ens donen 1.40h per arribar a dalt. Poc a poc i bona lletre però sense despistar-nos, per que entre els embuts de tothom volent passar per el mateix camí fa perdre molt de temps, i només faltaria que no arribéssim al control per culpa d’això.

Passem, i seguim amunt cap al Niu, el ritme és bonet però notem que el Javi no tira. Quan arribem a dalt, ens diu que no sap que li passa però que no ho està disfrutant. El Manel i jo, l’aconsellem que amb una píldora màgica se li passaran tots els mals i farà que trotem amb energia, fent que els cavalls fossin aficionats al nostre costat.

La baixada cap al Serrat de les Esposes divertida de debó, ja que vàrem poder recuperar temps al temps, però tot i això veiem que en Javi no hi era tot. Estava clar. No era el seu dia. No estava fi. Però el nostre objectiu era acabar així que anavem fent amb les idees clares. Posar-hi ofici.

Jo em trobo finet, finet. De fet, tots tres estàvem suficientment forts per fer una sub’18 sense patir gaire. Però es va torçar la intenció des d’un principi. Pit i collons era ara la norma per tal que els tres i repeteixo ELS TRES acabéssim.

Següent destí els Cortals. Un tram bonic bonic…  on intento tirar dels dos, però es van quedant… així que mentres espero aprofito els colls per seure unes estones, xerrar amb la gent que anava passant i quan pujaven ells dos fer el reportatge fotogràfic. A on el Manel em saluda amb un calurós gest a la mà com podeu veure a la foto!

Al arribar als Cortals ens diuen que en Kilian ha abandonat. FELICITATS PER ELL! com a mínim demostra ser humà! És que Kilian, és una cursa dura i s’ha d’entrenar de debó! bon control aquest, on ens conviden a Pà amb tomàquet i fuet, així canviem de sabor! que ja en comencem a estar farts d’ametlles i dolços….

Sense gaire temps per perdre, i amb molt mala previsió de temps degut a uns núvols i una boira acollonants que només amenacen per que després res de res, tirem cap al Prat d’Aguiló a on ens espera la bosseta per canviar-nos la samarreta suada i menjar un bon plat de pasta.  El tram és llarg però bonic. Es bastant aeri i pots observar gairebé tots els colls que has anat fent des del Niu fins allà i dius… Déu ni do! Ja portem una tiradeta!

Doncs sí, al Prat ja són uns 43km, que arribem just abans de fer-se fosc. De fet, per el pas que portàvem, ens anàvem marcant mini-objectius, i aquest era d’arribar al Prat sent encara de dia. I per poc, però ho vàrem aconseguir.

Aquí ens ho prenem amb calma. Ens posem la samarreta llarga per no passar molt de fred per la nit, sopem un bon plat de pasta, un bon caldet….

Sortim del control animats, veient la serp de llums que pujen el coll fins al Pas dels Gosolans. Just quan comencem a pujar es gira un vent de mil dimonis, i començo a tirar per que m’agafa un fred brutal. Un fred de collons m’envaeix el cos i decideixo tirar de debó per entrar en calor. Així que la pujada del coll, el pas dels Gosolans, i la baixada fins a l’Estassen la faig corrents per tal de que se’m passi aquest fred. El tram de carretera no asfaltada fins a l’Estassen es fa llarga de debó, no ho recordava tant llarg!

Quan arribo a l’Estassen menjo una miqueta més i em poso el paravent amb la intenció d’esperar-los. M’agafa un fred d’aquells d’escàndol i quan ja porto una mitja hora esperant al control els truco per saber a on paren i si trigaran molt o no, però evidentment no contesten. Així que decideixo tirar cap al Gressolet per que si em quedo més estona parat, moro!

Així que comencem el tram separats, i ja posats, em proposo reduir al màxim el temps, a veure si podria arribar a ser sub’19. La baixada fins al Gressolet relliscava de collons. 4 km de baixadeta per corriols nocturns i una sorra que patinava la òstia. Em foto dos pinyes d’escàndol que si hi hagués un àrbit de futbol li treuria targeta vermella directe i 3 partits de sanció, per que les òsties… sort que estava sol que si m’arriba a veure algú es parteix la caixa….

Mica a mica, vaig passat a gent…  com dirien altres, passant a víctimes.  Arribo al Gressolet en molt poca estona. M’agafen remordiments de no esperar a en Manel i en Javi, i abans que em retorci el cervell aquest mal estar que decideixo tornar a posar-me el paravent i esperar uns 20 minuts a veure si per una casualitat han apretat i m’agafen. Però no. Així que torno a tirar.

Durant el següent tram faig molts trossos completament sol. Cap a la 1 de la matinada i tot sol per la muntanyeta et comences a menjar el tarro amb coses impossibles, del tipus, The Blair which project i demés… així que tot escagarrinat i sentint sorolls que no existeixen anem tirant.

De sobte, Al Loro!, em comença a fer mal les plantes dels dos peus! em sembla que m’està sortint una Butllofa a cada planta del peu que sembla no tenir remei! Però… a la planta planta! al bell mig de la planta entre els dits i el pont. Quin mal! cada passa una maldició i cada pedra trepitjada un renec de collons!!!

En el control, que no és un refugi oficial de la travessa, sinó que per que no es faci tant llarg el tram des del Gressolet fins al Sant Jordi, habiliten una ermita a mig camí on posen el control. Aquí parlant amb la gent em diuen que hi ha un podòleg precisament per aquests casos. Així que oli en un llum. Quan veu la butllofa el pallo ho flipa! són enormes! i jo, evidentment ho flipo més, per que em queden 16km de patiment a cada passa, i no era en un peu sinó en els dos. Així que tocarà patir per acabar.

Pas a pas, patint de debó per intentar no trepitjar pedres puntiagudes que se’m clavessin a la planta, començo a pujar el empedrats per afrontar l’últim gran coll de la travessa. Que ja es fa dur, ja… quan portes 70km de pujabaixa i et fan pujar 800m d+ per saludar al refugi del Sant Jordi, només penses en dir… a prendre pel cul! Però be, pujant i patint de debò, diria que era per les butllofes, però no, era per la pujada, que és dura dura…

A tranques i barranques arribo a dalt, un bon caldo ens espera, i els ànims de que és l’últim control abans d’arribar a Bagà altre vegada. Només queden uns 10km de baixada…. que se’m farà molt llarga. Cada pas un patiment. Però patiment de debó. Evidentment no puc trotar i caminar ho faig per que vull acabar. Però les butllofes em martiritzen la vida, i ara sóc jo la víctima. Molts em passen animant-me, però si no m’animo jo mateix això no ho acabo…

Així que molt poc a poc, com si estigués passejant amb la dóna, el nen i el gos per la Diagonal, vaig tirant la baixada final fins trobar l’asfalt. A l’asfalt m’emociono per que veig que només queden 2km i després em decepciono per que ens fan donar una volta enorme per entrar per l’altre punta del poble! Ja n’hi ha prou!!

Al final, entrada triomfal a Bagà, sense absolutament ningú a la plaça que em fes ni un aplaudiment. Només la pobre noia, que ja estava mig adormida que apuntava els dorsals de la gent que creuava la línia d’arribada.

Al final, 20h i 40min. Però decideixo quedar-me allà per esperar a en Manel i al Javi per que tinguin un càlida arribada… i després de 2 horetes de fred i son arriben tot contents per ser FINISHERS!

Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquesta cursa, i un aplaudiment a tots els que vem acabar aquesta dura cursa. I un altre aplaudiment encara més fort als que ho van intentar!

PIT I COLLONS!