Tard però arriba. Crònica d’una Mm suprema!

NO TINC TEMPS. És l’única excusa per fer una crònica tant tardana de la Matagalls Montserrat 2011. Però com sempre provarem d’intentar reflectir les sensacions que recordo de tornar a fer ‘La clàssica’.

No tinc temps d’escriure, per que des del 29 de juny torno a sóc pare per segona vegada, aquest cop d’una nena. NOA.

Si diuen que la vida et canvia quan tens un fill… quan en tens dos ja és l’STRESS!!! Fins ara quan la meva santa dona estava amb el nen, jo podia dedicar-me a a les aficions, però ara, amb dos… quan ella en te un jo tinc a l’altre.. així que les aficions han quedat en el fons de les prioritats, evidentment entre elles el córrer ‘por esos mundos de dios’. Ara el temps és limitat i s’ha de seleccionar amb cap i consciència després d’una dura negociació familiar.

Abans de començar l’estiu i després de les bones sensacions acumulades durant l’any, em vaig marcar el repte personal. Fer la Mm a tot el que podia la pota, el pulmó i el cap.

L’estiu no va acompanyar gens a assolir el repte. Molts dies a platja de pànxing absolut. De vacances de tot, d’allargar les nits a la terrassa acabant sempre les ampolles de Cutty amb els amics feien que el repte s’anés esborrant de la visió de futur.

Però bé, com més s’anava acostant el dia, més lluny es veia el sub12h.

Arriba el dia D, he quedat amb en Pere que em recull a l’estació de tren d’Aiguafreda per pujar a Collformic a on ens trobarem amb en Bernat i fer la tirada tots tres.

En Pere, és la segona vegada que ho prova i ja m’avanço la primera que aconseguirà acabar-la i en Bernat, un bomber que està com un cavall però que no s’ha posat mai a la línia de sortida d’una tirada llarga.

En aquesta edició, hi ha força merder a la sortida ja que tots els que ens vam inscriure com a grup per tal de sortir plegats, ens trobem que el cap de grup te una hora determinada i la resta de gent una altra! Però arribem a la línia de sortida, ens guanyem a algú de l’organització i ens deixa sortir als tres a la mateixa hora…

Així, que si no recordo malament, a les 16.54 ens donen la sortida a tots 3 amb unes 20 persones més.

3 minuts de caminar… xerrem amb en Pere, l’intentem convèncer per que ens segueixi i ens comenta que ell anirà xino xano per no fer-se mal i acabar-la d’una vegada i amb en bernat diem… a mort! a el que ens doni la pota!

De fet, surt d’una llarga lesió i ja va dir que de trotar res de res… que ell vol acabar i que hi dedicarà 20 hores però ho acabarà!

Amb en Bernat ens hi posem, i anem xerrant i tirant, pla de la calma, primeres pujadetes tot pinta molt bé. En una horeta i poc més ens plantem a Aiguafreda.

Aquesta vegada veig que si surts dels primers es pot córrer. Passem per corriols on podem baixar a lo loco i sense ningú davant. Un plaer! Corre que correràs anem passant controls i avituallaments.

A cada control m’omplo l’aigua del camel i se m’acaba abans d’arribar. Fa molta xafogor i la suu moltíssim!

Arribem a Sant Llorenç en 5h.45, gens malament per els 45km que ja portem. Ens prenem un descans… seiem, canvi de mitjons per les famoses llagues que em surten als peus, mengem una mica i ens bevem uns gots de cola per aixecar l’ànim que ja comença a estar tocat….

Ens animem a seguir tirant com abans i així ho fem. Però ja res es com abans… l’excés de Cutty’s a l’estiu ja comencen a fer efecte!Però tirem posant-hi molt més cor que cap.

En Bernat està fort i no se li nota que decaigui però jo tinc un pajarón molt important abans d’arribar a la Mola. Em vaig haver d’estirar a terra i em vaig adormir durant 5 minuts, crec que m’hi hagués quedat 7 hores més fent honor a la cultura de la ‘siesta’… Però per sort, en Bernat em va despertar, em vaig endrapà un ibu i un gel (fusió isotròpica exel.lent pels pajarons) i seguim tirant que cada km és un menys per arribar al Monestir.

Cada vegada anem més lents, però sense parar. L’objectiu idíl·lic sub12 s’esvaeix, però seguim amb GASSSS!!! volem fer-ho a tope i a veure on els nostres caps ens diuen prou.

Anem xerrant poc però per anar-nos despistant de lo rebentats que estem.

Creuem Monistrol en un plis a on ja veiem gent que està baixant a buscar els cotxes, senyal que ja han acabat… que cracks! Nosaltres amunt que ja olorem el monestir… però… que llarga que es fa la pujada, m’he d’asseure 5 minuts més per que estic fós. El meu imperi per uns pals que m’ajudin en aquesta ‘mariconadeta’ de pujada.

Uns crits i apretant fort les dent i ja som a les famoses escales. Una mica més i ja som a dalt! 12.40h. i foto a l’arribada

MOLT SATISFETS, no. SUPER SATISFETS

Ens hem desfondat. Ho hem donat tot i a sobre no em estat molt lluny del que ens era impossible.

El Pere, un crack. 20 hores i ha acabat. Això és paciència i moral.

L’únic dolent. L’organització de la tornada. El fet d’arribar a les 5 del matí al monestir. Haver d’esperar a l’Anna, la parella del Bernat que ens reculli i anar a buscar el tren per anar fins a plaça espanya i d’allà a l’autobús per arribar a casa… Mortal!

Ole tu!! Ole tu!!

Tots de peu! tots de peu! Un aplaudiment!

Primer ultra acabat del Javi i es va doctorar en una bona cursa. Aquesta imatge resumeix tot el seu patiment de la Cavalls del Vent 2010.

Una pájara que li va durar 22 hores. Vomitant al coll dels Empedrats va conseguir ser Finisher. Penseu que la gent que estava per allà quan el va veure, es van espantar i tot de la mala cara que feia.

Com a resum, una frase eloqüent d’en Manel, després d’uns quants hibus, molt sucre al cos i just abans de creuar la línia d’arribada: ‘Em fa mal fins i tot el clítoris i estic segur de que no en tinc!‘

La épica va començar el divendres al vespre. En Manel primer va recollir al Javi i després va passar per casa a recollir-me. D’aquí a sopar un bon plat de pasta i pujar cap a la casa dels meus sogres que està a 20 minuts de Bagà.

Arribem i al sobre, que hem de dormir horetes que la seguent nit serà dura de collons. Ens despertem dora, esmorzem, ens disfrassem per la batalla de la muntanya, revisem material i cap a Bagà a buscar dorsal.

Arribem i ambientillu del bo. Força cares conegudes d’altres guerres, però tothom amb els nervis al cos….

3 minuts per la sortida, i comença a sonar la banda sonora de El último mohicano i tots amb la gallina de piel….

Sortida creuant Bagà i ja comencem a pujar cap el Rebost. Que ens donen 1.40h per arribar a dalt. Poc a poc i bona lletre però sense despistar-nos, per que entre els embuts de tothom volent passar per el mateix camí fa perdre molt de temps, i només faltaria que no arribéssim al control per culpa d’això.

Passem, i seguim amunt cap al Niu, el ritme és bonet però notem que el Javi no tira. Quan arribem a dalt, ens diu que no sap que li passa però que no ho està disfrutant. El Manel i jo, l’aconsellem que amb una píldora màgica se li passaran tots els mals i farà que trotem amb energia, fent que els cavalls fossin aficionats al nostre costat.

La baixada cap al Serrat de les Esposes divertida de debó, ja que vàrem poder recuperar temps al temps, però tot i això veiem que en Javi no hi era tot. Estava clar. No era el seu dia. No estava fi. Però el nostre objectiu era acabar així que anavem fent amb les idees clares. Posar-hi ofici.

Jo em trobo finet, finet. De fet, tots tres estàvem suficientment forts per fer una sub’18 sense patir gaire. Però es va torçar la intenció des d’un principi. Pit i collons era ara la norma per tal que els tres i repeteixo ELS TRES acabéssim.

Següent destí els Cortals. Un tram bonic bonic…  on intento tirar dels dos, però es van quedant… així que mentres espero aprofito els colls per seure unes estones, xerrar amb la gent que anava passant i quan pujaven ells dos fer el reportatge fotogràfic. A on el Manel em saluda amb un calurós gest a la mà com podeu veure a la foto!

Al arribar als Cortals ens diuen que en Kilian ha abandonat. FELICITATS PER ELL! com a mínim demostra ser humà! És que Kilian, és una cursa dura i s’ha d’entrenar de debó! bon control aquest, on ens conviden a Pà amb tomàquet i fuet, així canviem de sabor! que ja en comencem a estar farts d’ametlles i dolços….

Sense gaire temps per perdre, i amb molt mala previsió de temps degut a uns núvols i una boira acollonants que només amenacen per que després res de res, tirem cap al Prat d’Aguiló a on ens espera la bosseta per canviar-nos la samarreta suada i menjar un bon plat de pasta.  El tram és llarg però bonic. Es bastant aeri i pots observar gairebé tots els colls que has anat fent des del Niu fins allà i dius… Déu ni do! Ja portem una tiradeta!

Doncs sí, al Prat ja són uns 43km, que arribem just abans de fer-se fosc. De fet, per el pas que portàvem, ens anàvem marcant mini-objectius, i aquest era d’arribar al Prat sent encara de dia. I per poc, però ho vàrem aconseguir.

Aquí ens ho prenem amb calma. Ens posem la samarreta llarga per no passar molt de fred per la nit, sopem un bon plat de pasta, un bon caldet….

Sortim del control animats, veient la serp de llums que pujen el coll fins al Pas dels Gosolans. Just quan comencem a pujar es gira un vent de mil dimonis, i començo a tirar per que m’agafa un fred brutal. Un fred de collons m’envaeix el cos i decideixo tirar de debó per entrar en calor. Així que la pujada del coll, el pas dels Gosolans, i la baixada fins a l’Estassen la faig corrents per tal de que se’m passi aquest fred. El tram de carretera no asfaltada fins a l’Estassen es fa llarga de debó, no ho recordava tant llarg!

Quan arribo a l’Estassen menjo una miqueta més i em poso el paravent amb la intenció d’esperar-los. M’agafa un fred d’aquells d’escàndol i quan ja porto una mitja hora esperant al control els truco per saber a on paren i si trigaran molt o no, però evidentment no contesten. Així que decideixo tirar cap al Gressolet per que si em quedo més estona parat, moro!

Així que comencem el tram separats, i ja posats, em proposo reduir al màxim el temps, a veure si podria arribar a ser sub’19. La baixada fins al Gressolet relliscava de collons. 4 km de baixadeta per corriols nocturns i una sorra que patinava la òstia. Em foto dos pinyes d’escàndol que si hi hagués un àrbit de futbol li treuria targeta vermella directe i 3 partits de sanció, per que les òsties… sort que estava sol que si m’arriba a veure algú es parteix la caixa….

Mica a mica, vaig passat a gent…  com dirien altres, passant a víctimes.  Arribo al Gressolet en molt poca estona. M’agafen remordiments de no esperar a en Manel i en Javi, i abans que em retorci el cervell aquest mal estar que decideixo tornar a posar-me el paravent i esperar uns 20 minuts a veure si per una casualitat han apretat i m’agafen. Però no. Així que torno a tirar.

Durant el següent tram faig molts trossos completament sol. Cap a la 1 de la matinada i tot sol per la muntanyeta et comences a menjar el tarro amb coses impossibles, del tipus, The Blair which project i demés… així que tot escagarrinat i sentint sorolls que no existeixen anem tirant.

De sobte, Al Loro!, em comença a fer mal les plantes dels dos peus! em sembla que m’està sortint una Butllofa a cada planta del peu que sembla no tenir remei! Però… a la planta planta! al bell mig de la planta entre els dits i el pont. Quin mal! cada passa una maldició i cada pedra trepitjada un renec de collons!!!

En el control, que no és un refugi oficial de la travessa, sinó que per que no es faci tant llarg el tram des del Gressolet fins al Sant Jordi, habiliten una ermita a mig camí on posen el control. Aquí parlant amb la gent em diuen que hi ha un podòleg precisament per aquests casos. Així que oli en un llum. Quan veu la butllofa el pallo ho flipa! són enormes! i jo, evidentment ho flipo més, per que em queden 16km de patiment a cada passa, i no era en un peu sinó en els dos. Així que tocarà patir per acabar.

Pas a pas, patint de debó per intentar no trepitjar pedres puntiagudes que se’m clavessin a la planta, començo a pujar el empedrats per afrontar l’últim gran coll de la travessa. Que ja es fa dur, ja… quan portes 70km de pujabaixa i et fan pujar 800m d+ per saludar al refugi del Sant Jordi, només penses en dir… a prendre pel cul! Però be, pujant i patint de debò, diria que era per les butllofes, però no, era per la pujada, que és dura dura…

A tranques i barranques arribo a dalt, un bon caldo ens espera, i els ànims de que és l’últim control abans d’arribar a Bagà altre vegada. Només queden uns 10km de baixada…. que se’m farà molt llarga. Cada pas un patiment. Però patiment de debó. Evidentment no puc trotar i caminar ho faig per que vull acabar. Però les butllofes em martiritzen la vida, i ara sóc jo la víctima. Molts em passen animant-me, però si no m’animo jo mateix això no ho acabo…

Així que molt poc a poc, com si estigués passejant amb la dóna, el nen i el gos per la Diagonal, vaig tirant la baixada final fins trobar l’asfalt. A l’asfalt m’emociono per que veig que només queden 2km i després em decepciono per que ens fan donar una volta enorme per entrar per l’altre punta del poble! Ja n’hi ha prou!!

Al final, entrada triomfal a Bagà, sense absolutament ningú a la plaça que em fes ni un aplaudiment. Només la pobre noia, que ja estava mig adormida que apuntava els dorsals de la gent que creuava la línia d’arribada.

Al final, 20h i 40min. Però decideixo quedar-me allà per esperar a en Manel i al Javi per que tinguin un càlida arribada… i després de 2 horetes de fred i son arriben tot contents per ser FINISHERS!

Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquesta cursa, i un aplaudiment a tots els que vem acabar aquesta dura cursa. I un altre aplaudiment encara més fort als que ho van intentar!

PIT I COLLONS!

el I Trail SE o l’altre costat del Montseny

Això mateix. Em va fer gràcia anar al I Trail de Sant Esteve de Palau Tordera per que era l’altre costat, una zona desconeguda del Montseny, ja que entre la Mitja d’Aiguafreda, la Mm, el Meridià Verd… començo a estar una mica cansadet del Pla de la Calma…

Així que en un ‘pim pam toma lacasitos’ vaig convèncer a en Manel per a que es tornés a liar amb mi a una petita aventura. Era la seva primera cursa des que el metge li ha dit que pot seguir corrent tot i la dolència de l’esquena… és que els seus 41 ja pesen.

Doncs la gent de Sant Esteve havia organitzat una tiradeta divertida de 27,5km i uns 3.000m de desnivell acumulat.

Sortida a les 7.30 amb els dorsals i el xips possats. A les 7.31, qualsevol diria que hi havia un incendi important, per que la gent corria que se les pelava!! collons com van sortir tots! els primers corriols tant en Manel com jo flipàvem…

Com veieu la pujada era divertida. D’aquelles que puges sentint com et xiula el pit. Però uns quants d’aquells que havíem corregut tant al principi.. ja no ho feien tant. No és com comences, sinó com acabes!

Aquí foto d’en Manel a la pujada. On vàrem fotre una suada de les històriques, entre la calor del dia i l’humitat de la zona, era com si ens haguéssim tirat al riu.

Arribem a dalt, vistes impressionants. Un control bastant complert i la gent molt simpàtica. Ara toca baixada de la bona per recuperar temps al temps….

Ens van fer passar per boscos preciosos, i corriols i camins que es deixaven córrer perfectament, però hi havia unes quantes baixades que ‘agárrate’ que sinó hi foties una bona pota, et podies fotre un meco molt important… de fet, hi havia zones que la pròpia organització havia posat proteccions a 3 o 4 arbres per tal que la gent que queia no s’hi deixes el pit.

Aquí amb el dorsal 167 el menda, en una zona de camí planer on vem apretar amb en Manel. De fet, aquesta foto es just després de prendre’ns durant 15 minuts per que vem creuar un riu que no tocava i vem agafar un altre camí… i a l’estona que no veiem marques… mala senyal!

Però bé, la estona i els km van anar passat i només ens quedava la pujadeta al castell. Fàcil, fàcil… que 15 minuts a dalt, control, un Aquarius i a seguir baixant ja fins a la tornada a Sant Esteve.

Total, arribem a Sant Esteve i ens rep una colla de timbalers fontent-li ritmes, i un speacker que anava dient els noms de tots a l’arribada. 3h50min de diversió per la muntanya en una molt bona zona.

Nota important per la meva dona: Ile, a veure si ets capaç un dia d’arribar a l’arribada abans de que jo ja hagi acabat… per que vull fer-me la típica foto amb l’Èric corrent amb mi a l’arribada!

Potser ho farà a la Cavalls de Vent a la cursa de l’octubre? Ves a saber!

La mitja de la Vall del congost

En resum: La puta!!! que dura!!!!

21 km o més per les muntanyes d’Aiguafreda… amb 1.800 metres de desnivell positiu i tants d’altres de negatiu amb només 21km!!! dic 21 o més per que sincerament crec que eren 23 o 24… però l’organització diu que no….

La sortida era a les 8.00 del matí des del centre d’Aiguafreda, així que vaig quedar amb el Javi que em recollia ell per casa a les 6.00 per que així arrivàbem a temps de recollir els dorsals i fins i tot de veure la sortida de la marató. Per que la marató la deixarem per l’any que vé, per que era el doble en tot, tant en km com en desnivell, i la veritat és que només 15 dies després de la marató de bcn i amb el genoll com el porto no era plan de jugar-me el tipus…

Així que ens vam plantar allà a les 7 i ja veiem que l’ambient era de primera i la gent semblava preparada de collons, i nosaltres dos allà, gairebé amb el ciri a la mà, veient que se’ns acostava l’hora de la sortida. I per fer temps, café amb llet + ensaimada.

A les 8 en punt, compte enrera, 5, 4, 3, 2, 1, 0!!! sortida en massa de les 300 persones que ens vam inscriure a aquesta mitja… en creuem Aiguafreda en 5 minuts i ja comencem a agafar corriols i caminets. En primer terme, el menda, i per darrera al ‘rebufu’ de negre el Javi.

Les primeres pujades, les superem sense problemes, de fet anàvem força forts, gairebé al trote tot i les pujades (no enganyarem a ningú, no direm que som d’aquests cracks que ho fem tot corrent), de fet, una vegada superada la primera pujada, primer baixadeta forta i ens trobem un el primer control on reposem forces bevent uns gotets d’aigua, i just surtir del control… A creuar el riu!!! si.. si… creuat el riu i l’aigua fins el genoll!! i no ho haurem de fer una sola vegada!

Amb les bambes molles seguim tirant cap a la gran pujada, 2,5km de pujada sense parar, on anem tirant mica en mica, però ens passa una noia que no corria, però que portava un ritme frenètic, i gairebé sense bufar… no com a nosaltres que ens anàven xiulant els pulmons… de fet, ens posem a ‘rebufu’ d’ella, però no la conseguim atrapar… però si que li anem al darrera….

Arribem al següent control i ja em comença a tornar a fer batant de mal el genoll… però bé anem tirant, i tirant que els km van passant… la veritat és que les vistes eren precioses, és una zona del montseny que no conec gaire i que mentres estic fent la cursa ja vaig prometent que hi tornaré i segur que liaré a en Pere!!!

Però tonant a la cursa, un cop passada la gran pujada… quedava la gran baixada i aquí va ser on el genoll em va dir… ‘Vols parar de fer el capullu!!!’ així que vaig haver de baixar el ritme i li vaig dir al Javi que anés tirant, que no m’esperés per que ja aniria fent… però crec que va tenir massa bona consciència, per que s’allunyava i després veia que l’agafava… és a dir, que m’estava vigilant.

Ja cap al km 16 vem haver de tornar a creuar el riu, i just va ser el punt on el Javi, es va fotre l’òstia del segle. Un batacam important! de fet jo pensava que hauria de venir l’helicòpter del RACC a buscar-nos… per que em va fer mal a mi i tot!! va caure amb la rabadilla just picant contra la pedra…, segur que avui hi te un blau de mil dimonis…

Però valent com ell sol, vàrem encarar l’ultima pujadeta i a dalt de tot ens vàrem trobar un punt d’animació dels koala’s team (http://www.koalasteam.com/) uns que si que són uns cracks, jo els he vist en algunes de les curses i si que són d’aquells que ho fan tot corrents…. Però bé, estaven uns quants d’ells i també d’elles al final de l’última pujada de la mitja marató per fer la foto de rigor a tots els que passàvem per allà,

Doncs, molt agraïts als Koala’s per els seus ànims i per les fotos!

I ara només ens quedava la baixada fins a Aiguafreda…. baixadeta infernal amb dolor de genoll….ummm quin plaer!!!

Al final, el Javi es va cansar de mi i va tirar una mica, i jo a tranques i barranques acabant.

Creuem la línia d’arribada amb 10 minuts de diferència, aplaudiments, estiraments, i un esmorzar muntat per l’organització a base de pa (sense tomàquet) i embotit.

L’organització, un 10, però jo hagués tingut una farmaciola a cada avituallament… per que jo anava demanant reflex i no en tenien….

Però…. la tornaré a fer, o potser la marató? qui sap?

Berga Santpedor, 1 puntet més al sac!!!

Mira que hi ha una bona colla de frikis pel món!!! jo pensava que en seriem pocs, però erem uns quants que el diumenge passat estàvem a les 6 del matí a Santpedor per agafar una autocar que ens portés fins a Berga i que ens deixés literalment tirats al Poliesportiu i que a les 7 comencéssim a córrer per tornar a Santpedor… i tot això amb un fred de collons i a sobre pagant!!!

Qui m’hagués dit a mi, fa dos anys que ho faria i que a sobre m’agradaria!!?!¿!?

Doncs, si tu… erem uns quants els que a les 6 del matí i amb una temperatura de 0 graus estàvem esperant els autocars que ens portéssin de Berga a Santpedor. De fet la travessa, és una típica del calendari català ja que enguany és la 25a edició, http://www.2×2.cat/BS-2009/index.php i la primera vegada que jo en sentia a parlar…

Consta de 55km, que fas des del Poliesportiu de Berga fins a Santpedor, i que passes per els pobles més entranyables de la zona a on precisament la organització hi possava els controls i avituallaments.

De fet és una travessa que es pot fer a peu/corrent o en bicicleta, i que la veritat és que està molt més ben muntada per la bicicleta que pels caminants/corredors. Básicament per que els ciclistes multipliquen per 10 la gent que va corrent i això provoca que els que anem corrent ens trobem en els controls i avituallaments la munió dels ciclistes… i per altra banda, una tonteria però que no em va agradar és que com que les bicicletes van més ràpid que els que ànem corrents quan vaig arribar ja no quedaven samarretes de la talla L!!! ja les havien donat totes!! i jo pregunto… tant complicat és preguntar les talles a l’hora d’inscriure’t com fan a moltes curses?? i així tothom tindrà samarreta i se la podrà possar!

Però bé… la travessa al principi l’anava a fer sol, però vaig trucar a en Manel (tot s’ha de dir que no em va costar gens convencer-lo) i en un moment ja erem dos altre cop a la línia de sortida a les 7 a Berga amb molt de fred.

La tirada es molt bónica, passes per boscos preciosos i camins encantadors que van unint Berga, Avià, Casserres, Viver, St Cugat, Vilaredes, Castellnou i per fi Santpedor. Els desnivells tampoc són gens exagerats ja que són només 1100 m de pujada i 1400 en negatiu.

Però a tot això, vem començar molt forts… anàvem a una mitjana de 8km per hora, cosa que per muntanya no està gens malament… de fet, era en Manel que tirava… jo només intentava seguir-lo. La veritat és que el tio està molt fort, ja que just acabava de venir de fer la Marató del Pol Nord i portava bastant de temps entrenant per fer una marató a 25 graus sota cero… podeu veure la seva crónica en aquest blog: http://www.alua.es/blogs/alua/?p=692

Doncs això, el tiu esta molt fort i jo només mirava de seguir-lo.. de fet anavem massa forts per el ritme que voliem portar… tant que a la primera pujada forta els dos ens vam trobar sense forces així que vam haver d’invocar a SANT IBUBOPROFÉ!!! i si! va fer aparició i ens va ajudar a seguir tirant fortets… Som uns yonkis

Una de les coses que vaig trobar és que el primer control està al massa lluny, ja que fins gairebe als 21 no vam trobar el primer control… això si, ple de bicicletes… però on hi havia un entrepà de butifarra que hi cantaven els àngels!!! i qui diu que després de menjar no s’ha de fer activitat i ni molt menys córrer??? doncs aquí estan dos per desmentir-ho! va ser agafar l’entrepà i en dos queixalades endrapar-lo i seguir tirant per que fotia tal fred que si et paraves més estona t’asseguro que no seguies… que et quedaves del tot glaçat!!!

Els kilòmetres anaven passant i els controls i avituallament també, de fet, és graciós per que als ciclistes els hi fa gràcia trobar-se amb gent que va corrent per la muntanya i ens anaven animant… cosa que s’agraeix moltíssim!!

Hi ha moltes estones de camins que es deixen córrer perfectament i les vistes són absolutament precioses, ja que veus a la teva esquena tot el pre-pirineu català i de cara Montserrat….

Al final,vam arribar a SanPedor en 8 horetes, ja que quan vam arribar el control dels 40km… vem decidir baixar el ritme ja que sinó al dia següent no ens podríem ni moure… de fet, ja em va costar el dilluns tirar endavant!!!

Ah!, Per cert, no tinc fotos, per que em vaig deixar la càmera carregant a casa… així que si voleu mirar les fotos de la organització a on per cert… no surtim enlloc…. http://picasaweb.google.es/bergasantpedor/BergaSantpedor20091#

Vinga.. fins aviat!! només em queda animar a en Pere.. que es recuperi ràpid del genoll que la muntanya el troba a faltar!!!

Matagalls – Montserrat

Al final, amb en Pere amb el genoll partit a l’espera del resultat de la ressonància, em vaig aventurar a fer la travessa sol.

En Pere, es va trencar just el dijous, quan el dilluns abans s’acabava el plaç per comprar el bitllets d’autobús que em portaria des de la parada de metro de Joanic fins a Coll Formic. Però ell mateix es va comprometre a pujar-me a la sortida el mateix dissabte.

Així que el dissabte  vaig preparar una bona amanida de pasta i a les 14.00h em van recollir, en Pere, l’Anna, i la Lala, i vam anar a passar el dia pel Montseny per fer temps fins a les 18.49 que no tenia la sortida.

Us adjunto la prova de que en Pere està fotut, fotut…

Després de dinar plegats l’amanida de pasta que jo havia preparat pels tres, després d’estar jugant una bona estona al Frisby amb la Lala i veure els progressos que han fet amb l’agility, cap allà a les 17,30 vem decidir tornar al cotxe i anar tirant cap a Coll Formic per tal de deixar-me a la sortida.

A tot això  ens anem apropant a Coll Formic, cada vegada veiem més i més cotxes i més i més gent. És més, no ens podem aturar, sinó que ells em desitgen tota la sort del mon, jo agafo la meva motxilla i gairebé sense aturar la ‘furgo’ agafo la motxilla i me n’hi baixo que a la sortida i falta gent.

Doncs si, ja estava allà. Preparat a la sortida, amb moltíssima gent fent ambient, sincerament, jo em trobava nerviós. Estava amb aquell típic fred estúpid. De la típica sensació de que no controles la situació… però mica en mica va anar passant, em vaig anar relaxant i poc a poc s’anaven acostant les 18.49h. Hora de la meva sortida.

Em vaig posar a la sortida per entendre com funcionava. Per que no es creés un embús en el camins i rierols de 3.000 persones intentant passar alhora, es van fer finestres de sortida, el que vol dir, que a cada minut surt un grup de gent a la que se li ha assignat aquell minut en concret per sortir.

Al final va arribar. Em va tocar sortir, eren les 18,49h i el meu ticket de sortida marcava aquella mateixa hora. Per tant, jo i 29 persones més teníem el dret, que no el deure, de sortir i intentar acabar aquesta XXXa edició de la Matagalls – Montserrat.

Evidentment, als inicis, tothom molt nerviós, tothom volia marcar el primer en el control per ser el primer en agafar el camí. Serà que no tindrem temps d’avançar-nos!!!

Però bé, la sortida divertida, i ja en trobàvem liats en una nova aventura, i comencem a caminar.

Quan just portàvem uns 20 minuts de tiradeta, vam observar la millor vista de tota la travessa. Només per això va valer la pena. Mireu, mireu…

Des del Montseny podíem arribar a veure tot el camí i totes les muntanyes que hauríem d’atravessar fins arribar a Montserrat, tot mentres el sol ja s’estava cansant de donar-nos el dia esplendorós que ens havia donat.

Durant les primeres estones no em trobava molt fi. Intentava trotar però veia que no tirava, però és el que sempre em passa, que al principi fins que no hi agafo el ritme… sempre penso que no ho acabaré i aquestes coses.

Però bé, arribem al pla de la calma i per ara tot ha estat baixada, i més o menys he anat podent trotar bastant i guanyar-li temps al temps per intentar fer el mínim possible, ja que el camí es deixava córrer. Però un cop al restaurant del pla de la calma, ja comença un trialera a on has d’anar un darrera l’altre i no pots adelantar a ningú, ja que et jugues la típica esbroncada de la gent… Que jo també faria!! I així fins arribar a Aigüafreda, a on ja canvia hi toca pujar una miqueta.

Durant tota la travessa te’n trobés 4 o 5 de trams llargs d’aquest on has d’anar al ritme de la gentada… i no pots fer res per adelantar-te…

A partir d’Aiguafreda, ja se’ns va fer gairebé del tot fosc, i frontal arrancat anant avançant per la muntanya, intentant no desoncentrar-me molt ni despistar-me per tal de no caure i no fer-me mal.

El que vaig anar intentant durant tota la nit, va ser gestionar al màxim les piles del frontal, és a dir, quan m’enganxava a algún grup apagava el meu frontal per tal de no gastar piles, no per garrepa, sinó per que no en portava de recanvi.

De fet, córrer, trotar o caminar de nit, té el seu encant, per que estàs molt més concentrat en els sóns i les sensacions. Però sincerament, perds gran part de la grandesa de la muntanya, les vistes. No veus res més enllà dels 4 o 5 metres que il·lumina el teu frontal. Ara, això si, si el cel estava com la nit del dissabte al diumenge, amb lluna nova que deixava que tots els estels fossin més grans i brillessin encara més del que ho fan habitualment.

A partir de les 22,00h quan ja era del tot fosc, vaig tenir la gran idea de posar-me la radio i vaig poder escoltar en directe la pallissa que el Barça li va fotre al At de Madrid i el més curiós de tot plegat, és que moltíssima gent, cridava GOL quan l’Ibra o en Messi en marcaven… Brutal, estar trotant i sentir que de cop una muntanya sencera crida Gol!!!

L’estona anava passant, i aj eren les 2.00 del matí. Em vaig prendre un Gel energètic amb cafeïna per tal de no adormir-me. Em faltava poc temps per arribar al punt intermig de la travessa. A Sant Llorenç Savall.

És un punt crític. Ja que la gent fa la típica paradeta… s’estira una mica… es canvia la samarreta… però jo crec que es un error. Encara et queden uns 40km i molta gent s’estira i fins i tot alguns s’hi queden dormits.

De fet, jo només vaig agafar un parell de gots de Coca-cola, un entrepanet i seguir tirant cap a Montserrat.

Tota passa endavant, era una passa menys que em quedava per arribar a Montserrat.

A partir d’aquest moment, el meu cos ja deia que no volia córrer, que d’ara en endavant l’únic que faríem seria anar caminant a ritme de marxa, i vaig convençe’l per tal de que aquest ritme de marxo no s’abandonés mai!!! i així va ser!

Van haver-hi estones durant la llarga nit, d’anar trotant tot sol. Sense ningú al davant ni ningú al darrera, i era una sensació estranya. Sabia que estava en el camí correcte per que seguia les marques, però en canvi no em trobava a ningú.

Tot just en el següent control, vaig veure que estava només 10-15 minuts per sobre de complir el meu SUPER objectiu, que era acabar-la en 15 hores. Era un objectiu molt poc realista, ja que sincerament no m’havia preparat res per complir-lo.

En canvi en el següent, en el C6 ja vaig veure, que el temps se m’esfumava, que ja no estava a 10, sinó que s’ampliava a 15 així que vaig decidir aturar-me amb tranquil·litat, canviar-me el mitjons, veure que els peus tenien les ja típiques llagues, posar-te vaselina per les rossadures i seguir tirant. Aquest control és molt famós per que just després hi ha el que és coneix com l’avituallament dels DONUTS. Que és a la urbanització Cavall Bernat.

Ja que era una urbanització i hi havia una mica de llum artificial, i quan ja portava gairebé 60km, vaig fer-me l’autoentrevista que us adjunto:

Quan ja vaig arribar al C8 ja era gairebé de dia, i ja em vaig treure el frontal per que ja podíem anar amb la llum del sol, que s’aixecava prometent un bon dia sense núvols.

Just després del control, com sempre, l’avituallament, en aquesta ocasió a Vacarisses i amb Bimbo amb nocilla. En aquest i en l’anterior control me les van encertar de ple!! En canvi, n’hi va haver un, em sembla recordar que era l’avituallament després del C3, el del Coll de Poses, on ens van posar empanades fredes, que la veritat és que les vaig menjar per que m’hi vaig obligar… però he de dir, que les de la meva germana estan molt més bones!!

Ja estàvem gairebé al final. Només em faltava arribar a Monistrol, creuar el poble i la pujada fins al monestir.

Quan creues monistrol ja et saps finisher, només et queda pujar l’últim tram. I saps, que encara que sigui a quatre grapes ho faràs.

Sincerament, jo em trobava força bé. Cansat, però no exageradament, i amb molts ànims per afrontar l’última pujada al monestir i empassar-me les famoses escales que a tothom se li entrebanquen… I així va ser. La pujada, no em va costar gaire. De fet la vaig fer tirant i bastant. Fins i tot les escales, per tal de passar-les el més ràpid possible les vaig fer corrent.

I tot corrent em vaig plantar al Monestir per passar el control d’arribada i que em diguessin el meu temps: 15 hores i 28 minuts. Foto de rigor, recollir l’obsequi de Finisher, anar a veure la moreneta i cap al Cremallera.

El Polar hi diu:

• Total Activitat: 15 hores 28 minuts
• Mitjana de pusalcions per minut en activitat: 127 ppm
• Màximes pulsacions per minut: 215ppm
• Treball en zona: 14 hores 42 minuts
• Per sota de 80ppm: 16 minuts
• Per sobre de 160ppm: 31 minuts
• 9.966kcal cremades
• un total de 10 colls realitzats
• 2.890 metres de desnivell positiu
• 3.330 metres de desnivell negatiu
• Alçada màxima: 1.256 metres

Una de les coses que és d’agrair, és l’organització, o més ben dit els voluntaris que estan a tots els controls i a tots el avituallaments, que sempre et reben amb un somriure i no paren de donar-te ànims.

I una de les coses que més em va sorprendre, és gent que acompanya als marxadors. Gent que sacrifica la seva nit, per tal de seguir, al seu fill/parella/familiar a totes les urbanitzacions només per saber si està bé, si li falta alguna cosa… i els veus, els pobres, amb una cara de son… pitjor que la dels marxadors.

La pitjor cosa de la travessa. La tornada. Pesadíssima. Primer cremallera, després el tren des de monistrol fins a Plaça Espanya i per acabar el metro amb transbord per tal d’arribar a casa… Però bé això ja és una altra aventura…

En resum, és una travessa molt recomanable. És exigent per la distància però no en canvi pel desnivell. Ja que tampoc fas ni grans colls, ni grans cims…

Ara només toca dir… a per un altre ixqno? !!!!