Tots de peu! tots de peu! Un aplaudiment!
Primer ultra acabat del Javi i es va doctorar en una bona cursa. Aquesta imatge resumeix tot el seu patiment de la Cavalls del Vent 2010.
Una pájara que li va durar 22 hores. Vomitant al coll dels Empedrats va conseguir ser Finisher. Penseu que la gent que estava per allà quan el va veure, es van espantar i tot de la mala cara que feia.
Com a resum, una frase eloqüent d’en Manel, després d’uns quants hibus, molt sucre al cos i just abans de creuar la línia d’arribada: ‘Em fa mal fins i tot el clítoris i estic segur de que no en tinc!‘
La épica va començar el divendres al vespre. En Manel primer va recollir al Javi i després va passar per casa a recollir-me. D’aquí a sopar un bon plat de pasta i pujar cap a la casa dels meus sogres que està a 20 minuts de Bagà.
Arribem i al sobre, que hem de dormir horetes que la seguent nit serà dura de collons. Ens despertem dora, esmorzem, ens disfrassem per la batalla de la muntanya, revisem material i cap a Bagà a buscar dorsal.
Arribem i ambientillu del bo. Força cares conegudes d’altres guerres, però tothom amb els nervis al cos….
3 minuts per la sortida, i comença a sonar la banda sonora de El último mohicano i tots amb la gallina de piel….
Sortida creuant Bagà i ja comencem a pujar cap el Rebost. Que ens donen 1.40h per arribar a dalt. Poc a poc i bona lletre però sense despistar-nos, per que entre els embuts de tothom volent passar per el mateix camí fa perdre molt de temps, i només faltaria que no arribéssim al control per culpa d’això.
Passem, i seguim amunt cap al Niu, el ritme és bonet però notem que el Javi no tira. Quan arribem a dalt, ens diu que no sap que li passa però que no ho està disfrutant. El Manel i jo, l’aconsellem que amb una píldora màgica se li passaran tots els mals i farà que trotem amb energia, fent que els cavalls fossin aficionats al nostre costat.
La baixada cap al Serrat de les Esposes divertida de debó, ja que vàrem poder recuperar temps al temps, però tot i això veiem que en Javi no hi era tot. Estava clar. No era el seu dia. No estava fi. Però el nostre objectiu era acabar així que anavem fent amb les idees clares. Posar-hi ofici.
Jo em trobo finet, finet. De fet, tots tres estàvem suficientment forts per fer una sub’18 sense patir gaire. Però es va torçar la intenció des d’un principi. Pit i collons era ara la norma per tal que els tres i repeteixo ELS TRES acabéssim.
Següent destí els Cortals. Un tram bonic bonic… on intento tirar dels dos, però es van quedant… així que mentres espero aprofito els colls per seure unes estones, xerrar amb la gent que anava passant i quan pujaven ells dos fer el reportatge fotogràfic. A on el Manel em saluda amb un calurós gest a la mà com podeu veure a la foto!
Al arribar als Cortals ens diuen que en Kilian ha abandonat. FELICITATS PER ELL! com a mínim demostra ser humà! És que Kilian, és una cursa dura i s’ha d’entrenar de debó! 
bon control aquest, on ens conviden a Pà amb tomàquet i fuet, així canviem de sabor! que ja en comencem a estar farts d’ametlles i dolços….
Sense gaire temps per perdre, i amb molt mala previsió de temps degut a uns núvols i una boira acollonants que només amenacen per que després res de res, tirem cap al Prat d’Aguiló a on ens espera la bosseta per canviar-nos la samarreta suada i menjar un bon plat de pasta. El tram és llarg però bonic. Es bastant aeri i pots observar gairebé tots els colls que has anat fent des del Niu fins allà i dius… Déu ni do! Ja portem una tiradeta!
Doncs sí, al Prat ja són uns 43km, que arribem just abans de fer-se fosc. De fet, per el pas que portàvem, ens anàvem marcant mini-objectius, i aquest era d’arribar al Prat sent encara de dia. I per poc, però ho vàrem aconseguir.
Aquí ens ho prenem amb calma. Ens posem la samarreta llarga per no passar molt de fred per la nit, sopem un bon plat de pasta, un bon caldet….
Sortim del control animats, veient la serp de llums que pujen el coll fins al Pas dels Gosolans. Just quan comencem a pujar es gira un vent de mil dimonis, i començo a tirar per que m’agafa un fred brutal. Un fred de collons m’envaeix el cos i decideixo tirar de debó per entrar en calor. Així que la pujada del coll, el pas dels Gosolans, i la baixada fins a l’Estassen la faig corrents per tal de que se’m passi aquest fred. El tram de carretera no asfaltada fins a l’Estassen es fa llarga de debó, no ho recordava tant llarg!
Quan arribo a l’Estassen menjo una miqueta més i em poso el paravent amb la intenció d’esperar-los. M’agafa un fred d’aquells d’escàndol i quan ja porto una mitja hora esperant al control els truco per saber a on paren i si trigaran molt o no, però evidentment no contesten. Així que decideixo tirar cap al Gressolet per que si em quedo més estona parat, moro!
Així que comencem el tram separats, i ja posats, em proposo reduir al màxim el temps, a veure si podria arribar a ser sub’19. La baixada fins al Gressolet relliscava de collons. 4 km de baixadeta per corriols nocturns i una sorra que patinava la òstia. Em foto dos pinyes d’escàndol que si hi hagués un àrbit de futbol li treuria targeta vermella directe i 3 partits de sanció, per que les òsties… sort que estava sol que si m’arriba a veure algú es parteix la caixa….
Mica a mica, vaig passat a gent… com dirien altres, passant a víctimes. Arribo al Gressolet en molt poca estona. M’agafen remordiments de no esperar a en Manel i en Javi, i abans que em retorci el cervell aquest mal estar que decideixo tornar a posar-me el paravent i esperar uns 20 minuts a veure si per una casualitat han apretat i m’agafen. Però no. Així que torno a tirar.
Durant el següent tram faig molts trossos completament sol. Cap a la 1 de la matinada i tot sol per la muntanyeta et comences a menjar el tarro amb coses impossibles, del tipus, The Blair which project i demés… així que tot escagarrinat i sentint sorolls que no existeixen anem tirant.
De sobte, Al Loro!, em comença a fer mal les plantes dels dos peus! em sembla que m’està sortint una Butllofa a cada planta del peu que sembla no tenir remei! Però… a la planta planta! al bell mig de la planta entre els dits i el pont. Quin mal! cada passa una maldició i cada pedra trepitjada un renec de collons!!!
En el control, que no és un refugi oficial de la travessa, sinó que per que no es faci tant llarg el tram des del Gressolet fins al Sant Jordi, habiliten una ermita a mig camí on posen el control. Aquí parlant amb la gent em diuen que hi ha un podòleg precisament per aquests casos. Així que oli en un llum. Quan veu la butllofa el pallo ho flipa! són enormes! i jo, evidentment ho flipo més, per que em queden 16km de patiment a cada passa, i no era en un peu sinó en els dos. Així que tocarà patir per acabar.
Pas a pas, patint de debó per intentar no trepitjar pedres puntiagudes que se’m clavessin a la planta, començo a pujar el empedrats per afrontar l’últim gran coll de la travessa. Que ja es fa dur, ja… quan portes 70km de pujabaixa i et fan pujar 800m d+ per saludar al refugi del Sant Jordi, només penses en dir… a prendre pel cul! Però be, pujant i patint de debò, diria que era per les butllofes, però no, era per la pujada, que és dura dura…
A tranques i barranques arribo a dalt, un bon caldo ens espera, i els ànims de que és l’últim control abans d’arribar a Bagà altre vegada. Només queden uns 10km de baixada…. que se’m farà molt llarga. Cada pas un patiment. Però patiment de debó. Evidentment no puc trotar i caminar ho faig per que vull acabar. Però les butllofes em martiritzen la vida, i ara sóc jo la víctima. Molts em passen animant-me, però si no m’animo jo mateix això no ho acabo…
Així que molt poc a poc, com si estigués passejant amb la dóna, el nen i el gos per la Diagonal, vaig tirant la baixada final fins trobar l’asfalt. A l’asfalt m’emociono per que veig que només queden 2km i després em decepciono per que ens fan donar una volta enorme per entrar per l’altre punta del poble! Ja n’hi ha prou!!
Al final, entrada triomfal a Bagà, sense absolutament ningú a la plaça que em fes ni un aplaudiment. Només la pobre noia, que ja estava mig adormida que apuntava els dorsals de la gent que creuava la línia d’arribada.
Al final, 20h i 40min. Però decideixo quedar-me allà per esperar a en Manel i al Javi per que tinguin un càlida arribada… i després de 2 horetes de fred i son arriben tot contents per ser FINISHERS!
Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquesta cursa, i un aplaudiment a tots els que vem acabar aquesta dura cursa. I un altre aplaudiment encara més fort als que ho van intentar!
PIT I COLLONS!
