Buenos días De Palau I Rovira MELCHOR,

Está usted preinscrito a la carrera UTMB®.
Teniendo en cuenta el enorme número de peticiones de inscripción, nos hemos visto obligados a realizar un sorteo y sentimos comunicarle que su candidatura no ha sido retenida.
Lo sentimos enormemente.

Los corredores que no vengan seleccionados en el sorteo tienen tres posibilidades :

• Ser transferidos a la TDS hasta completar el límite de plazas con la condición de disponer de los dos puntos calificativos necesarios.
  Nota:Tened en cuenta que no se dispondrá de ningún derecho de inscripción preferente para la carrera UTMB® 2013 en el caso de que se transfiera la inscripción a la TDS 2012.
• Solicitar el reembolso de los 50 € de fianza y obtener una inscripción prioritaria para la carrera UTMB® 2013 con la condición de estar en posesión de los puntos necesarios para la edición 2013 (las condiciones de inscripción para 2013 se comunicarán el 1 de febrero de 2012 en www.ultratrailmb.com)
• Correr apoyando una ONG comprando un dorsal solidario (para mas información hacer clic aqui)

En los dos primeros casos, debes tomar una decisión entre el 20 y el 30 de enero.

A continuación el procedimiento a seguir:
- Ir en su espacio corredor, haga clic en “mi inscripcion 2012″
- En el cuadro, “Estado de su inscripcion” apparece ahora el texto “Rechazado en el sorteo”
- Elija clicando en uno de los dos botones “Transferir la inscripción a la TDS” o “Solicitar el reembolso” (si se selecciona ”Transferir la inscripción a la TDS” dependerá de que se complete la carrera).

Si desea ser transferido a la TDS:
- Adjunte una carrera puntuable mas para justificar un secundo punto (si ya tiene los puntos, no tiene nada que hacer)
- Haga clic en el boton “Transferir la inscripción a la TDS”
- Su estado cambia y se vuelve en “seleccionado en el sorteo” en la TDS
- Ahora puede hacer clic en el boton “terminar mi inscripcion”, tiene acceso a la pagina de pago de la inscripcion.
- Elija las opciones que les interasa.
- Puede usted además realizar una donación a favor de la asociación “Frères des Hommes” para apoyar su lucha contra la pobreza en Rwanda (¡Se lo agradecemos de antemano de su parte!)
- El sistema le señala el importe total a pagar
- Hacer clic en “Tarjeta de crédito” y proceder al pago en línea con su tarjeta (sistema de pagos seguro)
- Recibirá una confirmación de inscripción por e-mail, con adjunto el certificado médico 2012 que debe utilizar

¡Le deseamos un excelente principio de temporada!

Les Trailers du Mont-Blanc

Em feia molta il.lusió fer-la. Una marató de muntanya a on puc anar amb l’scooter des de casa, llocs habituals d’entrenament i d’altres per on no acostumo a passar. Vaig trobar a faltar a la DUCA, la meva gossa que sempre m’acompanya a les meves tirades per Collserola.

Només recordo que la primera part anava sobradíssim i la segona part ja patint amb les pàjaras típiques a les pujades.

Total, 5 hores i 42km de mitja muntanya per Collserola, acabant just per davant de la primera dona i amb la sorpresa a l’arribada on m’esperava la Ile i la foto finish amb la meva petita!

Només per la foto ja valia la pena córrer-la!

Prometo a la següent intentar escriure la crònica just després de la cursa.. que sinó se m’obliden les sensacions viscudes!

No tinc temps d’escriure, per que des del 29 de juny torno a sóc pare per segona vegada, aquest cop d’una nena. NOA.

Si diuen que la vida et canvia quan tens un fill… quan en tens dos ja és l’STRESS!!! Fins ara quan la meva santa dona estava amb el nen, jo podia dedicar-me a a les aficions, però ara, amb dos… quan ella en te un jo tinc a l’altre.. així que les aficions han quedat en el fons de les prioritats, evidentment entre elles el córrer ‘por esos mundos de dios’. Ara el temps és limitat i s’ha de seleccionar amb cap i consciència després d’una dura negociació familiar.

Abans de començar l’estiu i després de les bones sensacions acumulades durant l’any, em vaig marcar el repte personal. Fer la Mm a tot el que podia la pota, el pulmó i el cap.

L’estiu no va acompanyar gens a assolir el repte. Molts dies a platja de pànxing absolut. De vacances de tot, d’allargar les nits a la terrassa acabant sempre les ampolles de Cutty amb els amics feien que el repte s’anés esborrant de la visió de futur.

Però bé, com més s’anava acostant el dia, més lluny es veia el sub12h.

Arriba el dia D, he quedat amb en Pere que em recull a l’estació de tren d’Aiguafreda per pujar a Collformic a on ens trobarem amb en Bernat i fer la tirada tots tres.

En Pere, és la segona vegada que ho prova i ja m’avanço la primera que aconseguirà acabar-la i en Bernat, un bomber que està com un cavall però que no s’ha posat mai a la línia de sortida d’una tirada llarga.

En aquesta edició, hi ha força merder a la sortida ja que tots els que ens vam inscriure com a grup per tal de sortir plegats, ens trobem que el cap de grup te una hora determinada i la resta de gent una altra! Però arribem a la línia de sortida, ens guanyem a algú de l’organització i ens deixa sortir als tres a la mateixa hora…

Així, que si no recordo malament, a les 16.54 ens donen la sortida a tots 3 amb unes 20 persones més.

3 minuts de caminar… xerrem amb en Pere, l’intentem convèncer per que ens segueixi i ens comenta que ell anirà xino xano per no fer-se mal i acabar-la d’una vegada i amb en bernat diem… a mort! a el que ens doni la pota!

De fet, surt d’una llarga lesió i ja va dir que de trotar res de res… que ell vol acabar i que hi dedicarà 20 hores però ho acabarà!

Amb en Bernat ens hi posem, i anem xerrant i tirant, pla de la calma, primeres pujadetes tot pinta molt bé. En una horeta i poc més ens plantem a Aiguafreda.

Aquesta vegada veig que si surts dels primers es pot córrer. Passem per corriols on podem baixar a lo loco i sense ningú davant. Un plaer! Corre que correràs anem passant controls i avituallaments.

A cada control m’omplo l’aigua del camel i se m’acaba abans d’arribar. Fa molta xafogor i la suu moltíssim!

Arribem a Sant Llorenç en 5h.45, gens malament per els 45km que ja portem. Ens prenem un descans… seiem, canvi de mitjons per les famoses llagues que em surten als peus, mengem una mica i ens bevem uns gots de cola per aixecar l’ànim que ja comença a estar tocat….

Ens animem a seguir tirant com abans i així ho fem. Però ja res es com abans… l’excés de Cutty’s a l’estiu ja comencen a fer efecte!Però tirem posant-hi molt més cor que cap.

En Bernat està fort i no se li nota que decaigui però jo tinc un pajarón molt important abans d’arribar a la Mola. Em vaig haver d’estirar a terra i em vaig adormir durant 5 minuts, crec que m’hi hagués quedat 7 hores més fent honor a la cultura de la ‘siesta’… Però per sort, en Bernat em va despertar, em vaig endrapà un ibu i un gel (fusió isotròpica exel.lent pels pajarons) i seguim tirant que cada km és un menys per arribar al Monestir.

Cada vegada anem més lents, però sense parar. L’objectiu idíl·lic sub12 s’esvaeix, però seguim amb GASSSS!!! volem fer-ho a tope i a veure on els nostres caps ens diuen prou.

Anem xerrant poc però per anar-nos despistant de lo rebentats que estem.

Creuem Monistrol en un plis a on ja veiem gent que està baixant a buscar els cotxes, senyal que ja han acabat… que cracks! Nosaltres amunt que ja olorem el monestir… però… que llarga que es fa la pujada, m’he d’asseure 5 minuts més per que estic fós. El meu imperi per uns pals que m’ajudin en aquesta ‘mariconadeta’ de pujada.

Uns crits i apretant fort les dent i ja som a les famoses escales. Una mica més i ja som a dalt! 12.40h. i foto a l’arribada

MOLT SATISFETS, no. SUPER SATISFETS

Ens hem desfondat. Ho hem donat tot i a sobre no em estat molt lluny del que ens era impossible.

El Pere, un crack. 20 hores i ha acabat. Això és paciència i moral.

L’únic dolent. L’organització de la tornada. El fet d’arribar a les 5 del matí al monestir. Haver d’esperar a l’Anna, la parella del Bernat que ens reculli i anar a buscar el tren per anar fins a plaça espanya i d’allà a l’autobús per arribar a casa… Mortal!

Plus ultra, per que al ser el Xè aniversari de la travessa, ens van preparar un final sorpresa que consistia en dos colls addicionals cap al km 58 que van fer pupeta a les cames…

Tot va començar com sempre, és a dir, aviat , molt aviat.  Després del Madrid Barça de lliga i amb només 3 i mitja de son em recull en Javi per casa meva per pujar cap a Torelló. Durant el viatge, xerrant de mil històries menys del que toca, que com a bons patidors, no ens hem mirat ni perfil, ni kilometratge ni res… sabem que serà dura i això ja ens posa prou com per anar a provar-ho!

De fet, aquesta és la primera cursa de muntanya que vaig fer i em feia gràcies tornar-ho a provar 2 anys més tard i veure com anem evolucionant en aquest món de sadomasoquistes que els hi agrada patir i s’ho passen en gran patint de valent.

A les 6 i poc, amb molta son però amb moltíssima il.lusió ens plantem a Torrelló per recollir el pin i el perfil, al qual com sempre no hi fotem ni cas i el deixem a la primera paperera que trobem (coma mínim som cívics i ho deixem on toca!)

Mirant la meteo uns dies abans, ens dona un probabilitat molt alta de pluja, així que li comento al Javi de compartir motxilla i un porta bidons i intentar anar els dos sempre plegats per tal de compartir-ho tot… i així ho fem, bé així ho faig per que vaig carregar jo la motxilla tota la cursa i el molt bandarra només amb el bidonet i encara es queixava… (he promès que a la següent li donaré la bombona de butà per a que el molt gitano la carregui ell)

6.15 i l’speach.. 6.25 i saludo a la Laura, la meva cosina ‘nativa’ de la zona i que sincerament em fa il.lusió trobar-me en aquests ‘embolaos’. Ella farà el que li donin les cames i nosaltres com a exigents farem el camí més llarg.

Sortida i cap a munt! la cursa ja es trenca i veiem que els líders surten ja fent un sprint.. i nosaltres, com sempre. Des de la cua i miran-t’ho de lluny. .

Es forma un grupet de trotadors com nosaltres, que anem tirant per passar fàcilment el C1 i el C2 fins al a meva ja mítica torçada de turmell que em fa tirar-me al terra a renegar tot allò que em passa pel cap! Però com sempre ens aixequem i tornem a munt! que el dolor es psicològic… i una merda!

Passem el primer tall i pregunto com anem de temps. Anem genial. Hem passat el primer tall gairebé 3 hores abans que el tanquin.. anem sobrats. I de sobte, el primer repte. Pujada al Puigsacalm per segellar el paperet i tornar a baixar.

Ara venen els trams de baixada amb cordes.. baixada molt tècnica on fins i tot hi ha cordes per tal d’assegurar-se de no començar a rodolar fins avall i atropellar a tothom que tinguis per davant generant un accident massiu… així que anem avançant a porucs que no ho tenen del tot clar.

Arribem al control i buidem els càntirs. I tornem a tirar, ara toca un tram de caminet trotable fins al peu de Cabrera. On intentem guardar pota per atacar a la baixada i ens prenem l’ascenció ‘sin prisas pero sin calma’. No recordava l’eterna que es fa aquesta pujada, i ni molt menys lo dures que són les escales finals fins al cim.. que quan ja portes uns 45km es fan dures de debò. Pero apretem el cul i amunt!

Segellem adalt i comencem a atacar la baixada que es promet divertida… i… oi tant que ho va ser! Algú una mica cabrón es va dedicar a arrancar unes marques del camí que ens van fer desviar i predre’ns durant més de mitja hora.

Aquesta pèrdua temporal li provoca un ‘bajón’ moral al Javi i jo li intento encomanar la filosofia…’more km more fun!’ però sinceramet em costa creure-me-la a mi i tot.. però li dic que l’espero abaix amb l’entrepà de botifarra que ens preparen al control…

Caminem uns 10 minuts per assentar bé el menjar i tornem a trotar fins a un altre coll que se’m fa dur de collons. Tant que em marejo i m’he de seure… entre la calor la matxacada que portem els km acumulats la pujada se m’està fent eterna!!! Però com sempre, tot s’acaba i aconseguim arribar a dalt seure al control, mejar una mica de sucre i a seguir!

Teòricament, des d’aquest punt ja era trotar fins al final, però com que aquest any l’he batejat com a PLUS ULTRA al ser Xè aniversari ens preparem l’última sorpresa… 2 colls mes de 200m cada un per encara rebentar-te més! si ens agrada patir! i a sobre paguem per fer-ho…  que més volem??

Passem els dos colls i tiro del Javi per trotar sense parar… bé, trote cochinero molt gandul però sense deixar-ho en cap moment i ens plantem a l’arribada en 12h i 25m.

Així que tot cofois, ens anem a casa que es fa tard amb la nostra samarreta FINISHER!

Si som CACO‘s cony! aquí no ens rendim!

Cap a casa que es fa tard, que m’espera la meva estimada dona per muntar la taula del menjador i com que he trigat tant en arribar l’Èric ja estarà contant ovelletes! cagundena!

Arribada triomfal a Aiguafreda després d’haver acabat la Marató de la Vall del congost amb l’Èric. L’any que ve, si tot va com ha d’anar repetiré la foto amb la nova incorporació que arribarà a la familia cap a finals de Juny. Amb l’Èric i la Noa.

Per primer cop estrenàvem les samarretes del equip CACO Runners, que som un grup de pirats que només volem gaudir una mica de ‘esto del correr’. En Manel, l’Alfons, l’Edu i l’Ignasi a la mitja i en Javi i jo a la Marató.

A la sortida anims, abrasades i a posar-li pota per tal de començar a creuar-nos Aiguafreda i començar a tirar amunt, trotant trotant vaig veient a gent amb qui vaig compartir forquilla horària a la marató pirata dels Koalas…

La cursa és exigent com poques, molta pujada, molt corriol i força tècnica, d’aquelles que has d’estar molta estona mirant a terra per no deixar-te la boca incrustada als arbres després d’entrebancar-te. Però és una cursa de referència.

Amb aquesta foto entendreu el per que he rebatejat aquesta cursa com la Tortura del Congost.

Així és com em va quedar el peu després d’acabar la que es coneix com la Marató més dura d’Espanya. Un dolor indomable que em va acompanyar des del km19.

Només dir-vos que la primera meitat de la prova la vam fer amb 3.10h i l’altre meitat en 5 hores!! Patiment i mes patiment i una pàjara que va aparèixer en el 3r coll i que va trigar tota la pujadeta en marxar. Si ja ho diuen que no es pot anar a córrer els 42 i pico amb només un cafè amb llet a la panxa!

I no diem de les amenaces de rampes que m’anaven donant des de la segona meitat de la cursa… i l’amenaça es va convertir en realitat en a la 5a vegada que ens van fer creuar el riu. Aquest cop fins a la cintura i amb lo ‘tocaet’ que anava i el canvi de temperatura de l’aigua em va fotre un rampassu al quàdriceps que em vaig quedar tot estirat durant 5 minuts. De fet puc certificar que el nom del poble és idoni. Aiguafreda.

El xup xup dels mitjons i les vambes van ser els que van aconseguir fer-me aquesta obra d’art a la planta del peu.

El Javi, també la va patir… però el tiu és fort com un roure! per que no fa res més que fotres curses exigents i sense cap entrenament previ! i el tiu no para! li agrada patir de valent… de fet ens anàvem fent la goma, quan jo tirava ell seguia i després al revés!

Però bé, com que ens posa patir, la vam disfrutar! i ens ho vam passar en gran!

Ah! i donar les gràcies a l’Anna i els Peres per fer-nos d’amfitrions al poble i convidar-nos a dinar una grandiosa crema d’espàrrecs i unes esberginies tremendes!

Be Gore my friend!

Som tres pirats que no tenim res millor a fer un divendres de fred i pluja a la matinada que anar a fer la pujada al Turó i a Les Agudes. En Javi, l’Albert i jo.

Sortim del cotxe i al parking ja fot un fred de mil dimonis, i diem o comencem a tirar on en glacem! dit i fet, muntanya a munt i com que la boira no ens deixa veure ni el final del nostre nas ja ens fotem de peus al riu que hi ha a la sortida…. comencem bé! això apunta maneres!!!

La boira era una passada, no veiem a un metre endavant i la llum del frontal l’únic que feia era fer-te rebotar la llum i encara veure-hi menys… així que mirant a terra per enfocar i veure’ns-hi, i a tot això l’Albert és queda sense piles al frontal i com que som tant previsors….

Comencem a tirar a munt i fa acte d’aparició la neu. Neu i glaç ens acompanyaran fins a munt i un amb pantaló curt. Bingo! Ens tornem a perdre… avui serà el nostre dia, no ens hi veiem res i a sobre ens perdem. No trobem les fites i ens hem ficat en un camí sense sortida amb neu fins als turmells. Anem bé!

Total, que després de donar voltes i més voltes per el Montseny, per un camí que de dia es com un jardí on es impossible perdre’s, tornem a trobar les fites que porten a cap a dalt! i ja que hi som… amunt, amunt!

Dit i fet, ens plantem a dalt, foto de rigor i ràpid avall que fot un fred impressionant! a dalt de tot no es veia res de res… amb tanta boira gairebé no veiem ni a on marca el punt més alt!

Baixada ràpida i al cotxe! que es comença a fer tard!

Les agudes… per un altre dia que tal i com estava tot i la ratxa que portàvem d’anar-nos perdent…

Si voleu veure totes les voltes que vam donar podeu veure-ho aquí

Tornem a ser finishers de la marató de Barcelona.

El temps? digueu-me perdedor, però aquest cop no era important. L’he fet per disfrutar de la meva ciutat i gaudir de l’ambient, veure les cares de la gent i emocionar-me a l’arribada en observar corredors plorant per haver assolit el seu èxit personal.

Per primer cop, he decidit no fer una crònica subjectiva, sinó ‘robar’ dos escrits que m’han arribat per diferents vies que parlen de la superació i de la satisfacció que genera el ser finisher d’aquests interminables però gloriosos 42,195km.

FONT: Corro Luego Existo

http://corroluegoexisto.wordpress.com

Si quieres correr, corre cien metros. Si quieres experimentar la vida, corre maratones

7 marzo, 2011

Han pasado casi 24 horas desde que cruzamos la meta y mi cerebro sigue generando miles de flashes y momentos. Un aceleramiento mental que contrasta con mí andar torpe y pausado. ¿Una escalera? Un mundo, ¿Levantarme de la silla? Un drama… La gente que no me conoce o que no sabía que ayer corrí La Marató de Barcelona, me mira raro ¿Qué le pasa a este? ¿Todavía no se ha quitado el disfraz de pingüino? Se preguntan al ver como mi pierna se mueve en bloque, no hay flexión en las rodillas y no hay indicios de flexibilidad en unos cuádriceps de cemento armado.

La actitud vengativa de mi cuerpo hacia mi persona por haberle hecho trabajar más de la cuenta contrasta con mi cara, mezcla de la felicidad más absoluta, y con la prepotencia que da sentirse un IRONMAN. Pensándolo más detenidamente no es prepotencia, es orgullo, es confianza en uno mismo, es saber que si quieres, en la mayoría de ocasiones, puedes.

La Maratón para un atleta del montón como yo puede ser incluso contraproducente físicamente y que nadie me diga que una vez al año no hace daño, porque si que duele. Pero cuando estás ahí en el kilómetro 30 y pocos, luchando con tú cerebro que te repite de forma martilleante: párate y anda, párate y anda … párate y vete a casa. TÚ, no paras. TÚ no paras porque vas con un amigo con el que estás viviendo una experiencia que jamás olvidaras, TÚ cuidas de ÉL, ÉL cuida de TI. TÚ no paras porque entre el público un desconocido grita tú nombre, te anima y está feliz porque sigas corriendo. TÚ no paras porque en el próximo kilómetro alguien lleva una hora esperándote dispuesto a dejarse la garganta si con eso te ayuda a dar un paso más. TÚ no paras porque te encuentras con un colega de internet al que no has visto nunca y al que abrazas como si fuera tú hermano y, sobretodo, TÚ no paras porque en meta están ellos, los que sufren tus entrenos, tus horarios, tus domingos por la mañana lejos de casa, tus runner-batallitas al más puro estilo abuelo cebolleta. Ellos a los que les robas tiempo para poder cumplir un sueño, ellos que, siempre, corren contigo, porque sin ellos no hubiera sido posible, porque sin ellos no tendría sentido. Y de repente los ves, gritan tú nombre, saltan ¡lo hemos conseguido! y corres a abrazarlos, a besarlos, a llorar … nunca antes sentiste tanta alegría al verlos.

En resumen y parafraseando al gran Zatopek : “Si quiere ganar, corra cien metros. Si quiere experimentar la vida, corra maratones”

Quizás otro día analizaremos la prueba en su cara más atlética, tiempos, ritmos y todos esos conceptos que son solo parte de un TODO maravilloso como es participar en una Maratón ya sea como corredor, voluntario o espectador.

FONT: Diari ARA (5-03-2.010)

42,195

Són: 1. Passió. 2. Constància. 3. Paciència. 4. Ganes. 5. Força. 6. Si…lenci. 7. Energia. 8. Confiança. 9. Inconsciència. 10. Generositat. 11. Emoció. 12. Egoisme. 13. Dolor. 14. Imprevistos. 15. Ànims. 16. Potència. 17. Ambició. 18. Esforç. 19. Llibertat. 20. Il·lusió. 21. Reptes. 22. Suor. 23. Rivalitat. 24. Por. 25. Somnis. 26. Dubtes. 27. Aspiració. 28. Seguretat. 29. Companyerisme. 30. Dolor. 31. Plenitud. 32. Competitivitat. 33. Complexos. 34. Voluntat. 35. Penediment. 36. Heroïcitat. 37. Solidaritat. 38. Feblesa. 39. Previsió. 40. Prudència. 41. Alegria. 42. Glòria i 195 sensacions més, que són absolutament indescriptibles.

Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n’he vist unes quantes de ben a prop. De tan a prop que m’han fet plorar i m’han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l’Olimp. He vist homes plorar com nens i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames i noies que n’han necessitat quatre, per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: “Ho he aconseguit”. He vist cames que es rendien a pocs metres de l’arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l’orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d’aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s’han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut.

TATIANA SISQUELLA (Diari ARA 05-03-2011)

Fins d’aquí dues setmanes… que hi haurà la crònica de la Marató de Muntanya de la Vall del Congost! aquí… a cuchillo!!

Fuerza y honor!

Comencem per l’esquerra… L’Ignasi, que s’ha ficat en això de córrer i no sap exactament el perquè, però és la seva primera mitja… després en Javi, en Manel i jo, que com sempre i com a bons ‘CACO’ fem la mitja per fer algo sense preparar res en especial més lluny de passar-nos-ho be i riure un bona estona, i per últim a la dreta del tot i al meu costat en Sergi que prepara a consciència la marató de Barcelona.

Sortida a 2 de nou en massa i ja ens perdem. Del grupet de 5 ja només quedem 2, en Javi i jo, així que la cosa serà anant fent i per grupets.  Anem tirant a velocitat de ‘passeig’ i anem xerrant amb gent coneguda que anem trobant que fa la cursa.

Els km van passat i la pluja que apareix cap al km 8. Anem ‘aligerando el paso’ i tirem una mica per la Gran via per tal de posar la pota a prova.  tornem a passar per l’inici i ara ja encarem el poble nou per anar cap a Diagonal Mar i és en aquest punt a on en Javi no se li acud res més que fer l’homenatge a Anton Krupicka… que… qui és aquest? Mireu, mireu…

Anton Krupicka segons wikipèdia: “Anton ‘Tony’ Krupicka is an American ultra-runner. He has won the Leadville 100 twice, the Miwok 100K, the Rocky Raccoon 100 Miler, the Collegiate Peaks 50 Miler, the White River 50 Miler twice, the High Mountain 50k and the Estes Park Marathon. He also came in second in the Western States Endurance Run in 2010 in what would have been a course record time of 15:13:53.”

En resum, és un super màquina que corre per les muntanyes que el tiu l’únic que porta es unes bambes, un pantalonet curt i una ampolleta d’aigua a la mà.

Pues eso… el molt Friky d’en Javi, només se li acut agafar una ampolleta d’aigua al avituallament del km15, i es treu la samarreta, se la lliga a la cintura i crida ‘homenage a Anton Kupricka’… i jo em partia la caixa en tres!!! i no només d’ell! sinó de la cara de tota la gent que se’l quedava mirant!!!

Així que el nano, es marca els últims 6km de la mitja a uns 8 graus i amb una mica de pluja sense samarreta alguna corrent per BCN!! que grande que eres tio!!

Per no fer el ridícul, com a mínim vem apretar el cul i vem fer els últims km amb una marca digna.

L’únic que no hi ha cap document gràfic de la gesta per que com que no portava el dorsal grapat al pit la càmera de l’arribada no ha pogut detectar-lo!