esperant el resultat del sorteig…

Esos locos que corren…

La mitja nevant!

Content. Content d’haver liat a 4 persones per fer la mitja marató de Barcelona.

Trist. Trist per que la setmana passada a en Manel li van detectar una antiga lesió a l’esquena que li prohibeix tornar a córrer.

Vàrem quedar a les 8,15 del matí quan estava literalment nevant a Barcelona, amb un fred molt important. Vem quedar just a l’arc del triomf i van anar aribant, l’Àlex, el Javi, l’Eduardo i el Toni. La primera mitja per tots ells.

Se’ls hi notaven els nervis a flor de pell, el típic dubte de la distància… el fred era intens de debó, però quan escalfaves una mica ja es passava.

A les nou en punt la sortida.

Com sempre, de les parts més divertides de les curses. Amb molta gent animant-se els uns als altres. L’idea era anar junts ja que el temps no era l’important. Però voliem marcar-nos l’objectiu de fer 1’50, que per ser la primera mitja dels 4 era un molt bon temps.

Vem anar plegats fins a la pujada de Via Laietana on el Toni i l’Eduardo ja es van quedar enrera… en canvi l’Àlex el Javi i jo, anàvem a ritme d’objectiu. A la baixada de la Rambla vàrem apretar una mica per després anar més sobradets, però crec que a l’Àlex se li va entrebancar aquesta baixada per que al Paral.lel ja vem veure que si seguiem a ritme no acabava.

Així que li vaig dir al Javi que tirés que jo em quedava amb l’Àlex…

Tirant, tirant vem anar fent… anavem bé de temps… però a partir del km 14 va començar a patir de valent… el típic ‘muro’ de la primera mitja, que sembla que no però es fa etern….

La veritat es que va treure forces d’on no en tenia per acabar la mitja sense aturar-se ni un segon…. Crec que més d’una vegada va estar a punt de donar-me de patades per que no parava de dir-li ‘Vinga nano.. que ja arribem, no paris ara!!’…  i cosa extranya en ell, em va fer cas!!

ÀLEX ETS UN CRACK!!! et vaig veure patir molt però et vas superar i de valent!!!

Quan vem arribar a l’arc del triomf… quin lloc més idíl.lic per l’arribada… el Javi ja havia arribat, molt content de la seva marca personal per que fins i tot va millorar el ritme de quan el vam deixar…. i  el Toni i l’Eduardo, que van arribar uns 10 minuts després nostre… després d’un magnífic sprint dels últims 100 metres, va guanyar el Toni el pique personal entre ells dos…

En resum, com sempre divertit engrescar a gent per que s’animi a fer curses populars!

Felicitats a tots els que heu complert el repte.

Però bé, després d’això i després de que el porbre Manel ja no em pugui acompanyar (bé moltes vegades el segueixo jo a ell) busco company per a tirades de les bones.… algú s’anima a la Ultra d’Andorra i per altres moltes tirades per entrenar per aquesta travessa!!???!

Manel, segur que el metge et va dir que no??? Em fa molt de pal fer-ho sol!!!!

Una abraçada i molts ànims!!

El repte del 2010

Ja estem inscrits. Diga’ns bojos.

El passat dia 10 de desembre es van obrir les inscripcions del que s’ha convertit en el meu gran repte esportiu del 2010. Ser Finisher a la Ultra Trail d’Andorra.

Que.. què és aquesta cursa? Senzill d’explicar-ho, una flipada!! donar tota la volta a Andorra en menys de 36 hores. Són més de 112km i uns 9.700 metres de desnivell postiu!!!!…. Acabar això és de traca i mocador!!!

Més info a http://www.andorraultratrail.com/

Com diríem… en aquesta travessa… ‘Se masca la épica’ per que serà dura, dura de collons. De les que si arribes a la línia d’arribada, acabes plorant.

Així que tots els entrenaments i curses i travesses estaran enfocades a aquesta bogeria…

Ja us aniré explicant com van les evolucions, però per ara… motivació per la ultra 100% però motivació per entrenar 0%…

Berga Santpedor, 1 puntet més al sac!!!

Mira que hi ha una bona colla de frikis pel món!!! jo pensava que en seriem pocs, però erem uns quants que el diumenge passat estàvem a les 6 del matí a Santpedor per agafar una autocar que ens portés fins a Berga i que ens deixés literalment tirats al Poliesportiu i que a les 7 comencéssim a córrer per tornar a Santpedor… i tot això amb un fred de collons i a sobre pagant!!!

Qui m’hagués dit a mi, fa dos anys que ho faria i que a sobre m’agradaria!!?!¿!?

Doncs, si tu… erem uns quants els que a les 6 del matí i amb una temperatura de 0 graus estàvem esperant els autocars que ens portéssin de Berga a Santpedor. De fet la travessa, és una típica del calendari català ja que enguany és la 25a edició, http://www.2×2.cat/BS-2009/index.php i la primera vegada que jo en sentia a parlar…

Consta de 55km, que fas des del Poliesportiu de Berga fins a Santpedor, i que passes per els pobles més entranyables de la zona a on precisament la organització hi possava els controls i avituallaments.

De fet és una travessa que es pot fer a peu/corrent o en bicicleta, i que la veritat és que està molt més ben muntada per la bicicleta que pels caminants/corredors. Básicament per que els ciclistes multipliquen per 10 la gent que va corrent i això provoca que els que anem corrent ens trobem en els controls i avituallaments la munió dels ciclistes… i per altra banda, una tonteria però que no em va agradar és que com que les bicicletes van més ràpid que els que ànem corrents quan vaig arribar ja no quedaven samarretes de la talla L!!! ja les havien donat totes!! i jo pregunto… tant complicat és preguntar les talles a l’hora d’inscriure’t com fan a moltes curses?? i així tothom tindrà samarreta i se la podrà possar!

Però bé… la travessa al principi l’anava a fer sol, però vaig trucar a en Manel (tot s’ha de dir que no em va costar gens convencer-lo) i en un moment ja erem dos altre cop a la línia de sortida a les 7 a Berga amb molt de fred.

La tirada es molt bónica, passes per boscos preciosos i camins encantadors que van unint Berga, Avià, Casserres, Viver, St Cugat, Vilaredes, Castellnou i per fi Santpedor. Els desnivells tampoc són gens exagerats ja que són només 1100 m de pujada i 1400 en negatiu.

Però a tot això, vem començar molt forts… anàvem a una mitjana de 8km per hora, cosa que per muntanya no està gens malament… de fet, era en Manel que tirava… jo només intentava seguir-lo. La veritat és que el tio està molt fort, ja que just acabava de venir de fer la Marató del Pol Nord i portava bastant de temps entrenant per fer una marató a 25 graus sota cero… podeu veure la seva crónica en aquest blog: http://www.alua.es/blogs/alua/?p=692

Doncs això, el tiu esta molt fort i jo només mirava de seguir-lo.. de fet anavem massa forts per el ritme que voliem portar… tant que a la primera pujada forta els dos ens vam trobar sense forces així que vam haver d’invocar a SANT IBUBOPROFÉ!!! i si! va fer aparició i ens va ajudar a seguir tirant fortets… Som uns yonkis

Una de les coses que vaig trobar és que el primer control està al massa lluny, ja que fins gairebe als 21 no vam trobar el primer control… això si, ple de bicicletes… però on hi havia un entrepà de butifarra que hi cantaven els àngels!!! i qui diu que després de menjar no s’ha de fer activitat i ni molt menys córrer??? doncs aquí estan dos per desmentir-ho! va ser agafar l’entrepà i en dos queixalades endrapar-lo i seguir tirant per que fotia tal fred que si et paraves més estona t’asseguro que no seguies… que et quedaves del tot glaçat!!!

Els kilòmetres anaven passant i els controls i avituallament també, de fet, és graciós per que als ciclistes els hi fa gràcia trobar-se amb gent que va corrent per la muntanya i ens anaven animant… cosa que s’agraeix moltíssim!!

Hi ha moltes estones de camins que es deixen córrer perfectament i les vistes són absolutament precioses, ja que veus a la teva esquena tot el pre-pirineu català i de cara Montserrat….

Al final,vam arribar a SanPedor en 8 horetes, ja que quan vam arribar el control dels 40km… vem decidir baixar el ritme ja que sinó al dia següent no ens podríem ni moure… de fet, ja em va costar el dilluns tirar endavant!!!

Ah!, Per cert, no tinc fotos, per que em vaig deixar la càmera carregant a casa… així que si voleu mirar les fotos de la organització a on per cert… no surtim enlloc…. http://picasaweb.google.es/bergasantpedor/BergaSantpedor20091#

Vinga.. fins aviat!! només em queda animar a en Pere.. que es recuperi ràpid del genoll que la muntanya el troba a faltar!!!

a recuperar-se!!

Al final les pitjors previsions es van cumplir.  Després de patir la recaiguda just abans de la Matagalls, en Pere va haver de passar pel quiròfan per ser intervingut dels lligaments creuats.

La setmana pasada va ser intervingut a la Mutua de Terrassa. Ara ja és un Robocop més amb 2 claus al genoll… aquí veureu el resultat de l’artroscòpia.

Les previsions calculen que en  3 o 4  ”>mesos podrà tornar a fer alguna cosa d’esport… Esperem que sigui el menys possible. Ara li toca treballar de valent i fer molt de cas als  ’fisios’ per tal de recuperar-se el abans millor i el millor possible!

Des d’aquí.. MOLTS ÀNIMS!!!

La tirada a Montserrat

RING!!!!! RING!!! són les 3:30 de la matinada del 11 de setembre i sona el despertador…. la nit ha estat dura, per que l’Èric està amb febre i li estan sortint els queixals.. així que podríem dir que molt bé, molt bé, no hem dormit.

Resulta que he quedat amb en Manel per fer una tiradeta d’entrenament des de Sant Cugat a Montserrat, tot resseguint el GR-6 (Sant Cugat, Les Fonts de Terrassa, Olesa de Montserrat, Monestir)

Més info detallada del GR-6:

http://www.feec.es/Informacio%20Gral/sender/fitxes/prova/fitxa.php?IdSender=6

Doncs sí, a les 4,30 en Manel em recull a Plaça Espanya on jo he deixat la moto per quan després ens torni el tren tenir algun vehicle per tornar a casa.

M’agafa a Plaça Espanya i anem fins a l’estació de Sant Joan, al costat de Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Sant Cugat des d’on començarem la ‘tiradeta’.

Ens hi posem cap a les 5,30 més o menys… frontal en marxa i començar a trotar per el mig de les urbanitzacions precioses que hi ha per aquella zona…. qui tingués una caseta per allà!, però bé… la veritat és que per ser un GR tant famòs està molt mal indicat, ja que molt sovint deixes de veure les marques.

Hem dividit la tiradeta en tres etapes, Sant Cugat – Les Fonts, Les Fonts – Olesa, Olesa – Monestir

La primera és una etapa bastant bonica, primer de tot la màgia de córrer per la nit amb el frontal, amb tots els sorolls que se senten de nit per el bosc, el ulls que de cop et miren il·luminats per el teu propi frontal…

És un tram divertit per que és una zona de Collserola Completament inexplorada per mi… i que hi prometo tornar. tens al teu costat esquerra Sant Cugat i a la dreta al fons, Terrassa, de fet aquest tram ve molta estona en direcció oest, però s’ha d’estar molt atent a les marques del GR que molt fàcilment es deixen de veure.

Entre la il·lusió i la tiradeta còmode ens plantem molt ràpid a Les Fonts.

La següent etapa, des de Les Fonts fins a  Olesa, també és molt bonic, però passes per moltes urbanitzacions que et trenquen el ritme de muntanya que portes. Ara bé, les vistes, impressionants, ja que durant aquesta etapa ens va sortir el sol. Una imatge que val la pena contemplar.

De fet, el tram més espectacular d’aquesta etapa, és des de Ullastrell fins a Olesa, per que vas per diferents camins de bosc frondós i  per la riera de Gaià, on vas trotant per el mig de la riera una  bona estona amb totes les bambes molles de l’aigua, del fang i altres coses que no sabíem que eren.

Fins i tot va haver-hi un moment que pensava que havia de deixar la bamba allà!, per que se’m va ficar el peu en un tram de fang i no el podia ni treure.

Després de la riera, el Coll d’Olesa, pujar i baixar, i ens plantem a Olesa a menjar un bon entrepa i un parell de Coca-Coles per recuperar-nos. Però eren tant lents al bar que vàrem trigar gairebé una hora en esmorzar!

L’última etapa, Olesa – Monestir de Montserrat, et fa dura, per que al haver parat a esmorzar ja t’agafa la mandra i les cames ja no estàs com al principi. Has de comptar que ja portes mes o menys uns 35 km trotant… més o menys unes 4:15…. + l’horeta que has trigat en esmorzar.

A més, al principi d’aquesta etapa, hi ha uns 8 o 9 km d’asfalt que es fan bastant pesats. De fet és asfalt fins que ja et topes amb l’inici de la pujada a Montserrat.

I ja només queda la pujada. Però collons tu, quina pujada! des de baix sembla molt poca cosa, per que veus el monestir i dius, ‘en mitja horeta estic a dalt’ però quan comences a pujar… ai deu meu com puja… de fet, vaig quan estàvem a uns 3/4 de pujada em vaig haver de seure uns 5 minuts per que m’estava marejant. Però res, un hibupofré, ma santa a la per aquests estats, i cap a munt!.

Al final arribem al punt més alt, per que després ja es pla fins a trobar la Santa Cova i només falten les escales fins arribar a dalt el monestir.

Al monestir, foto de rigor, una espelmeta i cap avall que encara ens queda la Ginkana de tornada… (cremallera fins a Monistrol, Tren fins a Plça Espanya, Moto fins a casa, agafar el cotxe per portar a en Manel fins a Sant Cugat i tornar a casa per agafar el nen que el tenen els meus sogres!!!)

Total 8 horetes de tirada per la muntanya, a una setmana de fer la Matagalls – Montserrat, que és el dia 19, però gairebé més estona per la logística que per la tirada!!

A veure com recupero!

hidratació

Ja m’ho deia en Bernat ja… no es pot sortir a entrenar sense una bona hidratació….

Aquests dies, sortint a entrenar amb la calorada que feia i sense aigua he patit de valent.

Evidentment quan surto a entrenar i no es cap travessa llarga, surto sense la camelback, però quan estàs ‘perdut’ per Collserola sense fonts pateixes de valent. Així que he decidit copiar a en Bernat i agenciar-me una ronyonera d’hidratació.

De fet, n’hi ha de molts tipus… n’he vist de Salomon i de TNF, però la veritat és que s’escapen de preus, no baixen dels 40€… i ho trobava excessiu.

 

Així que em vaig passar per el Decathlon, i res… per l’Intemperie, tancat de vacances, pel Wala i no n’hi havien.. i per últim vaig passar-me per la Runners (de les meves últimes opcions per que ho trobo tot sempre molt car) i sorpresa la meva, vaig trobar aquesta Nike per 20€ amb el bidó inclòs.

Està molt bé per que portes butxaques per els gels, claus, barrete i demés que vulguis portar (fins i tot i cap la càmera digital).. així que no ho vaig dubtar.

Aquest cap de setmana la provaré fent una tiradeta per un camí que uneix Vallcebre amb Saldes a veure com va.

Siau!

l’article del trail runner

Copia d’un article definidor: http://www.active.com/outdoors/Articles/The_Elusive_Trail_Runner.htm

Trying to characterize the typical advocate of trail running is like trying to give a small child a haircut or searching for fireflies during the day–you don’t get much cooperation and spotting them can be tricky. 

They are not joiners and they often run trails to get away from it all. With 6.2 million individuals in the United States identifying themselves as trail runners, and a reported 38 percent growth rate in trail-running enthusiasts between 1998 and 1999, you’d think the outdoor industry would know who these people are, or would want to. 

A simplified profile might describe trail runners as folks who run on surfaces other than streets. But even that characterization is flawed because there is a substantial crossover among trail and road runners. Then there is the question of whether adventure or cross-country runners count as trail runners since they often run off-trail. 

Trail runners might also be classified by their choice of footwear. In contrast to road-running shoes, trail shoes have aggressive treads, or “outsoles,” that enhance the traction for dirt, mud, snow, ice, rock, grass, gravel and other off-road surfaces. Trail shoes also tend to feature protective uppers that prevent trail debris from entering the shoes, and buffer against encounters with sharp objects along the trail. That said, one frequently sees trail runners with road shoes and vice versa, so choice of shoe is not that great a clue. 

Understanding who trail runners are requires going beyond issues of running surface and gear. Just as the separation between “roadies” and mountain bikers in the cycling world is a distinction in attitude, so is the dichotomy between alpine skiers and telemark “pin heads,” sport climbers and traditional climbers, flat-water kayakers and white-water kayakers, track skiers and ski tour types, and road runners and trail runners. 

The difference between road runners and trail runners boils down to a psychological one. One distinction in attitude is the quest for speed and distance versus pursuing something for an intrinsic, yet immeasurable, experience. Road runners tend to be into measurement. They are often aware of their pace, heart rate, time above, in and below their heart-rate zone, the distance they have run, and perhaps the elevation they have gained and lost, or calories they have burned. In contrast, while trail runners might know the day of the week, they rarely know how far they have run, much less their pace, because they normally measure their runs by time rather than distance. 

Trail runners tap into the off-road running experience as a freeing escape that allows them to recharge their emotional and spiritual batteries while they commune with nature through physical exertion. Road running by definition requires a road, which translates into a connection with civilization. Road runners are often forced to maneuver their runs to contend with auto traffic in what are often hostile encounters. Those stressful interactions are not the best way to unwind or recharge.

Trail runners are people who like adventure, variety, challenge and excitement. The essence of trail running is the ability to deal with constant change. No two steps are the same on the natural obstacle course of off-road terrain. Even if you run the same trail day after day, you will soon learn that the trail has a life of its own. One day it may be dry and hard, the next it may be wet and sloppy. There are also the seasonal changes and the effects of temperature, erosion, foot traffic and plant life. Of course, there are also the flowers, trees, birds, insects, squirrels, rabbits, deer, and if you are lucky–or unlucky, depending on your aversion to risk–the chance encounter with coyotes, bears, mountain lions, moose and other big game. It is this constant change that brings the trail-running experience to life. 

Some of the best trail runners hail from a background of alpine or freestyle skiing, or mountain biking. Like chess masters, talented trail runners are able to have their mind three or four steps ahead of where their feet are at any given moment. This anticipatory running style allows trail runners to set up for turns, rocks, roots, or other variations that lie ahead, which is crucial to staying upright while maintaining downhill speed. 

Trail runners also tend to run alone–which explains why you seldom come across a pack of runners on the trail. While there are literally hundreds of road-running clubs throughout the U.S., there is only a handful of trail-running clubs. Of course, there are more road runners than there are trail runners in this country, but the lack of trail clubs speaks more to the nature of trail runners rather than the number of trail runners. Trail runners are hard to count. Whereas road runners tend to flock together, trail runners maintain a solo spirit. 

Perhaps the road runner’s desire for companionship is explained by a sense of boredom that comes from running on unvarying terrain. Trails offer the opportunity to retreat from the masses, and to escape to a place of tranquility where your mind may wander without any concern for traffic. The distraction of having to scout each footstep can lull you into a peacefulness that cannot be found in a paved and populated environment.

Many more ultramarathons are run on trails than they are on roads. The ultra community is a more mature, experienced crowd that has learned that the road to injury is paved, especially in races longer than 26 miles. Ultrarunners are often characterized as aficionados of natural beauty, which is why the biggest and best ultras are run in some of the most awe-inspiring places. 

Although many trail runners tend to hale from adventurous, athletic backgrounds such as rock and mountain climbing, triathlons, mountain biking, and backcountry and cross-country skiing, others are road-running converts who have turned to the trails to revitalize their athletic lives. 

Many converts appreciate the forgiving qualities of the trail, and have learned that running trails decreases the chance of suffering overuse injury, in comparison with the pounding of pavement that offers little variation in stride length or foot strike, mile after mile. 

Many trail runners never race. For them, it is enough to just enjoy the activity for its own sake without testing themselves by running with other trial runners. For some, “trail racing” is an oxymoron. They run trails for the sake of running trails, and don’t really care to cross paths, with other trail runners while out on a run. Trail events, however, are different from road races in that the atmosphere tends to be supportive rather than competitive and there is usually a lot of encouragement from everyone in the field, regardless of the runners’ speed. These events may be called trail “races,” but a more proper label would be that of a trail “celebration.”

És boníssim com ho defineix!!! un aplaudiment per l’escriptor!

fet!

Que dur! Però que bonic!

Ho vem fer! i encara ens van sobrar 3 hores que regalem a l’organització!!

Aquí en la foto, en Bernat i jo, amb la samarreta de la cavalls i la gorra de color gris que ens acredita com a finishers de la sub’36…

Tot va començar el divendres a la tarda, en Bernat, ja em va passar a recollir 1 hora més tard del que havia dit. Però per fi va arribar…

El refugi d’on partiriem era en Rebost. Situat a Bagà. Des d’allà comencariem la cavalls.

Vem arribar al voltant de les 19,30… quan ja estaven servint el sopar. Nois, quines vistes que te aquest refugi… espectacular. Una visió del magnificant Pedraforca amb el sol del vespre… preciós.

Sopar, amanida, macarrons gratinats i butifarra. Boníssim i genial per agafar forces.

Les noies del refugi, genial. Simpatiquíssimes i molt amables. I la veritat és que tenen el refugi molt cuidat.

Durant la nit, com sempre, a mi em va costar dormir. Però vaig poder descansar i fins i tot, ens vàrem dormir… de fet, ens voliem llevar a les 6.20 per poder sortir a les 7 i ens vem despertar a l’hora que voliem sortir!!

Però bé, vem esmorçar, agafant forces, i vem segellar el passaport dels refugis a les 7.50.

La primera etapa, Rebost – Niu de l’Àliga, vem trigar 1.30h, i és una etapa molt bonica, parteixes dels 1.640 metres del Rebost fins als 2.500 del Niu de l’Àliga. Parteixes del bosc i vas ascendint durant el camí fins arribar al típic paisatge d’alta muntanya… De fet, el Niu de l’Àliga és la punta més alta de l’estació d’esquí de la Molina.

Quan vem arribar al Coll de Pal, ens van donar la benvinguda una colla d’isards, preciosos que campàven traquil.lament per l’alta muntanya….

Passat el coll, només ens quedava acabar de pujar al Refugi per segellar el passaport… i allà ens hi van rebre amb la banda sonora del estiu!, Moving de Macaco a tot drap!!

Vem fer una Coca-cola, i una xerradeta amb la guarda del refugi, que resultava ser amiga d’un amic d’en Bernat… total 20 minutets i seguir tirant…

La segona etapa, des del Niu de l’Àliga fins al serrat de les Esposes, va ser on per primera vegada ens vàrem pedre…  És un tram bònic i curiós per que passes per sobre del túnel del cadí.  Vem fer els diferents colls que tocaven per la etapa, i just quan estavem per la Coma, vem perdre les marques tant del GR com les marques tronges que seguien la travessa de la Cavalls.

A la esplanada, no hi havia cap marca, i en Bernat va tirar una mica més endavant i en va tornar a trobar… i les vàrem seguir.. MALAMENT!! resulta que era el camí antic de la cavalls! vem baixar per una vessant que no tocava, i varem anar a parar a un camí que segons la nostra orientació i segons el mapa, haviem d’anar cap a l’esquerra, però les marques ens duien cap a la dreta… , llavors… que fem??!?!?!

Vem començar a seguir les marques, anant cap a la dreta, però de sobte també s’acabaven… vem tornar a enerera, i ens vem trobar una colla de boletaries, amb el cistell ple de rovellons, a qui li vàrem preguntar per on parava el refugi del serrat de les esposes… i no ho sabien….

Més endavant, i seguint la nostra intuició de tirar cap a l’esquerra, ens vem trobar una familia banyant-se en un rierol i li vem preguntar a un nano si venien del refugi, i ens van dir que sí, així que no deuria estar lluny… Vem seguir la pista fins a trobar algun lloc a on ubicar-nos. I 30 horeta més tard vam acabar en una parking de cotxes a mitg camí entre el Serrat de les Esposes i els Cortals de l’Ingla, és a dir, a mig camí de la següent etapa!!!  així, allà vem trobar les marques necessaries per tornar enrera fins al Serrat. I sí, al final hi vam arribar, cap a les 12,50…. jo calculo que entre que ens vem liar a la baixada, i tot plegat vàrem predre entre 45 minuts o una hora….

Però bé, una altra coca cola, un segell, jo un gel… i seguir tirant. Total 30 minutets al refugi per agafar forces… i anar tirant cap al següent!!!

La tercera etapa, va començar molt aborrida, ja que vàrem haver de re-fer un tram que ja coneixiem… i a sobre asfaltat! però quan ja vem deixar la carretera el camí era preciós, tot un bosc molt dens però el camí estava molt net i es deixava tirar. Així que vem decidir posar-nos a tirar per intentar recuperar el temps perdut. Així, que a córrer s’ha dit!!!

Dit i fet, en 3/4 d’hora estavem al refugi. El Cortals de l’Ingla. Allà ens vem trobar a l’Antonio, un home que vem conèixer al Rebost i que tenia la intenció de fer la Sub’24… havia sortit a les 6 del matí i ho feia en el sentit oposat a com ho fariem nosaltres… es a dir, ja estava allà!!! quina màquina de tiu!!! Quan vem acabar la travessa, les noies del rebost, ens van informar que ho havia fet en 13 hores, i que havia estat perdut durant una hora!!! una autèntica màquina… com ens van dir… ell marcava les traces dels cavalls.

En els Cortals, ens vem emocionar, i vem demanar un entrepà i unes clares per agafar forces… gran errada, per que quan ens vem aixecar estavem bastant freds i ja ens havia baixat el cansament…..

Així que la següent etapa fins al Prat Aguiló va ser força dura.  De fet, durant el Coll de la Vimboca i en el serrat de la Muga, em va pujar la febrada que anava arrossegant durant els tres últims díes, que vaig estar amb febrades de fins a 39 graus pensant que hauriem d’anular la travessa.

De fet, amb en Bernat, vem pensar d’arribar al Prat, i quedar-nos a dormir allà i no complir així el pla que teniem marcat. Quedar-nos al Prat significava fer una cervesseta, una dutxa d’aigua calenta, i poder descansar una bona estona.

Però l’Hibuprofé que em vaig prendre al Serrat de la Muga, va sorgir efecte, i quan vem arribar al Prat vem decidir seguir tirant fins a l’Estassen. Tot i que sabiem que arribariem tard. De fet, al Prat i vem arribar a les 18,20h… Aquí un Aquarius i cap a l’estassen que hi falta gent!!!

Mentres pujavem pel pas dels gosolans, ens vem trobar a una colla de gent que anava en direcció contraria que anaven agafats a un pal horitzontal, anaven 3 per cada pal. Un al principi, un al mig i un al final. El Bernat els va reconèxer, són uns autèntics fanàtics de la muntanya, són invidents que fan muntanya, i el Bernat els va reconèixer per que la setmana anterior havien fet un reportatge d’ells mateixos fent l’ascenció al Kilimanjaro. I evidentment a ells els hi va agradar que els conegués. Vem estar xerrant uns 5 minuts amb ells. La veritat és que això es de merit. Fer muntanya sent invident te molt de valor.

Quan vàrem arribar al cap de munt del pas, i creuavem la serra pedregosa, quin paratge… semblava que estiguessim a un escenari del senyor dels anells, un prat preciós, i amb la llum del sol gairebé horitzontal donava un colors incomparables… una explanada tota verda… tota pelada… i al fons un isard perdut que se’ns quedava mirant i segur que estava pensant… que fan aquests penjats per aquestes hores per aquí?

Des de dalt, es veia al peu del Pedraforca el Lluís Estassen, però el camí dona molta volta… cosa que la veritat exaspera, ja que el veus allà sota, però has de donar una volta de més d’una hora i mitja per arribar al ‘refu’.

Vem arribar a l’Estassen a les 9,15… tot cansants i de camí ens vam fer entrevistes mutues…. que podeu trobar aquí…

La veritat es que l’Estassen és un ‘refu’ molt evitable… suposo que com que és el refugi més famós de la zona, era el que més ple estava i es només una fàbrica de fer diners… Estava massa ple.

Vem arribar i el primer de tot va ser una bona dutxa d’aigua calenta, i a sopar. Sopa, que en aquell moment em semblava més bona que la de l’àvia, amanida, un quart de pollastre, i la nostra ampollade vi, que no pot faltar.

Després a prendre l’aire durant 5 minuts…. i a dormir que hi falta gent!!!

El dia següent, ens vam tornar llevar a les 6,45, per començar a fer via, però no se per que però se’ns va tornar a fer tard, així que vem acabar sortint a les 8.00… un altre cop, la mateixa errada, fem tard!!!

Abans de marxar, però, sorpresa, una gran llaga havia fet aparació al meu peu esquerra!! així que reventar-la era la unica opció. Navalla en mà, la revento, faig sortir tot el líquis i el compeed enganxat.

La tirada cap el refugi del gressolet, molt maca, un bosc preciós i per sort, de baixada, així que per escalfament, per a que els musculs tornessins a despertar-se… va anar molt bé, en menys d’una hora ens trovàbem al refugi. el tenien molt net i molt ben cuidat.

Poca cosa, 15 minuts i seguir tirant i arrancant la penúltima etapa.

Una llarga tirada, 4 hores i mitja varem trigar per arribar fins al Sant Jordi, estavem tant cansats que no vàrem fer ni fotos…

El coll de la Baume, el coll de la bena, eren només l’escalfament del que ens esperava. La pujada als Empedrats per atacar el Refugi de Sant Jordi.

Abans de començar els Empedrats, vàrem trobar Cal Cerdanyola, amb la Font Nostra, un espai que no se ben bé si es només una casa de colònies, o també s’hi pot anar dinar tipus ‘domingueru’ però que hi tornaré per que era molt bònic.

Ens vem refrescar a la font, menjant una barreta energètica per agafar forces… i comencem la pujada… la veritat es que era molt maca, per que bordejes el riu i està tot ple de petits salts d’aigua a on una excursió en familia es fa molt possible….

Quan anem passant cap amunt, m’agafa una pájara per falta de sucre i convenço al Bernat per aturar-nos 5 minuts a descansar i a predre’m un gel per tenir forces per seguir pujant. Mentres estavem parats va passar una parella, que estava pujant corrents. Els dos corrient, bé de fet, el noi corria i la noia al darrera corria i parlava!! no callava la tia!! Amb el Bernat deiem, que nosaltres, si no portessim el tute que portàvem… també ho podriem fer. Ho podriem fer? ja veuriem ja… jo ho dubto. Pujar corrents com pujàven i tot xerrant, jo estic segur que m’ofego!!!

Al final amb més pena que glòria, vem arribar al Sant Jordi. Un auntèntic refugi de muntanya. Sense aigua corrent. Amb gairebé ningú hospedat. Sellem. Fem 2 aquarius cadascú 20 minuts d’estiraments i cap a l’última etapa!!!

Afrontàvem l’última etapa, la veritat amb moltes ganes d’acabar. Vem començar a tirar cap a Rebost, sabent que l’últim que ens quedava era una tirada d’aproximadament 4 horetes més i que les últimes dues serien de pujada, per que arribes fins a gairebé a Bagà, a 1000 metres i has de pujar fins al Rebost que són els 1640 d’on partiem.

Així que ens ho vem predre amb calma. Sabent que compliriem l’objectiu de ser SUB’36. I vàrem anar tirant sominat ja amb una amanida i una bona cervessa!!

Vem fer via, passant el coll d’Esriu, el Clot d’en Pere…. fins arribar a creuar-nos la carretera, el punt més baix de l’etapa i per começar l’última pujada.

Vem trobar un espai idílic. Un rierol amb una esplanada a la ombra que convidava a fer la vacaina i tot!!

Però res, barreta energètica i amunt! que al Rebost ens esperen la cervessa!!

Així que vem anar pujant, però quina pujada, no s’acabava mai. Sabiem que era la última i per això suposo que no s’acabava mai. A més no es veia el refugi. i la moral encara t’anava menjant més… anavem mirant el POLAR per veure l’alaçada a on ens trovabem i mai arribavem als 1640m… quin estress…

Al final, hi vam arribar, tot d’un plegat, en una clariana on no hi havien arbres vem veure el refugi. només a 20 metres i ja hi erem!

Així que vàrem arribar, abraçades amb en Bernat. Uns estiraments per no tenir agulletes.

Vem dinar macarrons i amanida, amb les cervesses de rigor. Ens van donar la samarreta i la gorra i l’objectiu estava acomplert!

El resum del Polar diu:

• Temps total: 33 hores, 33 minuts i 3 segons
• freqüència cardíaca mitjana: 125 pulsacions per minut
• freqüència màxima: 165
• Temps de treball en zona: 23h 07m
• Temps per sobre de 160: 13min
• Temps per sota de 80: 10hores 11 minuts
• 14.540 kilocalories gastades
• total de 9 colls realitzats
• desnivell total positiu: 5.060metres
• Alçada màxima 2.524m
• Alçada mínima 902m

El meu resum: Molt dur, però es preciós tant l’entorn com la travessa!